Ovelles mortes
“Uns gossos salvatges han atacat una granja de Tavèrnoles (Osona) i han deixat un total de 221 ovelles mortes”, diuen al canal de notícies. I expliquen, també, que el cos dels Agents Rurals ha instal·lat dues caixes trampa i càmeres de fototrampeig. La desesperació dels ramaders (malgrat que es posi en marxa el protocol dels ajuts) davant de la destrossa me la puc imaginar molt bé. Sempre que vaig al Priorat penso en allò que em va explicar, un dia, el gran amic i grandíssim enòleg Albert Costa, sobre el nom de Porrera: fugint del llop, els antics pobladors de la zona s’hi van instal·lar i van deixar, doncs, la “por enrere”. Abans eren el llop i l’ós. Avui són uns gossos salvatges, que, ja ho sé, no són habituals, però també, sobretot, els senglars (i els cabirols, que, a sobre, resulten “simpàtics”). Deixo per a un altre dia els lladres de calçots.
Hem de conviure amb els animals salvatges? Potser sí, però hem de preservar-nos, com sigui, del creixement descontrolat de població. Dos senglars en un sembrat ja són una gran destrossa. Però vint, són el caos i la ruïna. A més a més, com que tenen una dieta molt variada i tan aviat mengen raïm o nous o mores com escombraries, ja se sap que no acabaran sent un futur civet saborós. I a sobre, els caçadors estan mal vistos des del sofà. No podem demanar productes de proximitat, si resulta que els petits ramaders i els petits pagesos s’han de gastar el que no tenen en electrificar els camps i en vigilar, cada dia, si hi ha un petit forat al filat per on hagin passat, per reparar-lo. Tancar una propietat com un búnquer (sap greu, però ara s’ha de fer així) costa de fer i de mantenir. Si no ajudem els productors de fruita, verdura, vi, llet, carn, llavors no podem exigir productes de proximitat, perquè cap pagès podrà competir amb els preus d’un latifundi de Huelva, electrificat de dalt a baix i amb les càmeres frigorífiques a punt perquè hi entrin els insulsos i baratíssims tomàquets, que ens arribaran en camió.