Overton i l’hora de jugar als espies
Des que la notícia sobre l’espionatge als líders independentistes es va fer pública a través del reportatge de la revista The New Yorker, la manera com hi han sucat pa alguns mitjans deixa entreveure un biaix gens innocent.
Dimarts al vespre, a El hormiguero, arran dels robatoris d’àudios, Pablo Motos va explicar que a ell també l’havia investigat el CNI després que la policia trobés al mòbil d’un terrorista una foto que s’havia fet amb el presentador. Per tant, l’assumpte de les escoltes telefòniques i l’espionatge va agafar un to anecdòtic i divertit.
La mateixa nit, a l'infoxou Todo es verdad de Cuatro, Risto Mejide també abordava el cas. Utilitzaven com a punt d’arrencada l’espionatge als seixanta independentistes catalans. Però l’accent el posaven en saber qui més, a part dels independentistes, havien estat espiats. Amb periodistes especialitzats sucaven pa en les gravacions que es van fer d’amagat a Jorge Fernández Díaz, càrrecs públics espanyols, membres d’assumptes interns, l’entorn de Villarejo... i no descartaven que Rubiales hagués estat víctima de Pegasus. La copresentadora anunciava que la informació de l’espionatge als seixanta independentistes era només “la punta de l’iceberg”, i per tant la xocolata del lloro del que realment els interessava. Els rètols en pantalla ho confirmaven: “¿Fuera del círculo independentista, quién más ha sido víctima de Pegasus?”. Més tard, apareixia un altre rètol: “¿Quién más podría haber sido espiado por Pegasus en España?”.
Més tard sí que van connectar per via telemàtica amb la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. Ella va explicar el seu cas personal, però quan va denunciar la gravetat dels fets, el to de la tertúlia va canviar. Alguns dels convidats a la taula li qüestionaven que les escoltes haguessin sigut il·legals i posaven en dubte que el govern espanyol hagués sigut el responsable de l’espionatge. Per tant, en comptes d’oferir el seu testimoni, Paluzie es va haver d’acabar defensant dels retrets dels col·laboradors.
El biaix en l’enfocament en funció de qui és l’espiat és obvi. Si són independentistes es justifica o es posa en dubte la il·legalitat. Fins i tot hi ha una actitud de prudència a l’hora de valorar-ho com a greu. El programa ho rematava anant a La tienda del espía i jugant a hackejar el mòbil d’una de les tertulianes: només faltava un tutorial perquè ho poguéssim fer tots des de casa o demanar ajuda a l’establiment. La banalització, justificació i gamificació de l’espionatge a la televisió és un magnífic sistema perquè la societat l’acabi assimilant com a estratègia lògica per a la nostra seguretat. Un clar exemple de la teoria de la finestra d’Overton, que sosté que una proposta inacceptable només cal exposar-la a la finestra mediàtica de la mà de polemistes i tertulians perquè es vagi fent acceptable, s’acabi considerant popular o fins i tot esdevingui una proposta política. Només cal modificar una mica l’enquadrament de la realitat i establir-ne uns nous límits gràcies a debats de suposada equidistància. Uns espien i els altres ho normalitzen.
