Globus, ovnis i altres misteris no resolts del nostre temps

Molt aviat, esperem, el govern de Biden intentarà explicar a la població dels Estats Units què creu que són els objectes que van abatre els militars sobre el llac Huron i el nord del Canadà i Alaska, siguin globus, drons o alguna cosa més estranya. Si això passa, farem un pas significatiu en el camí cap a resoldre un misteri envoltat de teories conspiratives: què són, exactament, aquests objectes voladors no identificats que no parem de trobar-nos pel cel?

Però potser aquest pas no serà tan gran com es podria esperar. Potser algunes de les restes no es trobaran mai (com ara insinua l'administració), o no identificarem del tot alguns dels objectes. Potser el govern classificarà com a confidencials els detalls de la història, o s'identificaran oficialment els objectes com a drons o globus, però el seu origen seguirà sent incert. Potser la conclusió serà que tenim molt poca idea del que passa al nostre propi cel, cosa que fa que les teories més rocambolesques semblin, en tot cas, més creïbles que fa unes setmanes.

Això encaixaria amb un dels patrons de la nostra època, que és el que en podríem dir la revelació incompleta. De vegades, un fenomen passa de ser objecte de teories conspiratives i de converses més aviat secretes a ser més popular, però sense que s'expliqui ni s'entengui del tot. O, de vegades, una polèmica acapara tot el protagonisme durant un període de temps, fins al punt que sembla que moltes coses depenguin de com es resolgui, i després no se'n treu l'aigua clara i sembla que caigui en l’oblit. El que està en joc en aquest tipus de casos no és una teoria de la conspiració (encara que puguin donar-hi lloc), sinó una pregunta o un secret, una cosa que efectivament importa, que teòricament és cognoscible, però que se'ns escapa.

La història dels objectes voladors fins ara ha estat un exemple evident d’això que explico. En els últims anys, el govern i els mitjans de comunicació han reconegut per fi l'existència d'un fenomen realment estrany. Però no hi ha hagut una pressió generalitzada sostinguda (perquè seria massa estrany i paranoic) sobre les institucions públiques per arribar al fons del que està passant.

Quins altres exemples hi ha, d’això? M'alegro que em feu aquesta pregunta. Aquí en teniu una llista.

Qui va fer explotar els gasoductes Nord Stream?

La setmana passada el periodista Seymour Hersh va publicar un article en què assegurava que qui va col·locar els explosius que van sabotejar els gasoductes que unien Rússia amb Alemanya eren submarinistes de la marina dels Estats Units. Hi ha moltes raons per dubtar de l'article, començant perquè es basa en una única font i seguint perquè hi ha diverses qüestions factuals i de versemblança. Hersh és famós per haver tret a la llum històries importants i també per haver-se equivocat molt en d'altres.

Però és evident que algú va fer explotar les canonades. Va ser Rússia? Algunes veus de l'oficialisme occidental ho van suggerir al principi, però, després de mesos d'investigacions, encara estem esperant proves o arguments convincents de per què li hauria d’interessar a Moscou fer molt més difícil reiniciar ràpidament el flux d'energia que intenta utilitzar per fer xantatge. ¿Ho van fer els Estats Units per forçar Rússia a un aïllament més profund debilitant el seu poder energètic immediat sobre Europa? L'administració de Biden nega qualsevol implicació en l’episodi, i hauria estat tota una temeritat per a una administració que s’ha mostrat molt prudent a l'hora d'encarar-se directament amb els russos.

Poc després del sabotatge, Serguei Vakulenko, del Fons Carnegie per a la Pau Internacional, va escriure: "En el món cada cop més transparent d'avui, la veritat no sol estar enterrada gaire temps". Molts mesos després, en canvi, en aquest cas tenim la dubtosa afirmació de Hersh i poca cosa més.

Quins secrets amagava Jeffrey Epstein?

Deixant de banda el debat de si realment es va suïcidar o no: més de tres anys després de la mort d'Epstein, encara estan pendents de resoldre els misteris més grans sobre aquest depredador i proxeneta. No entenem del tot com va amassar la seva fortuna. La història del seu ascens, com a assessor del magnat de la roba Leslie Wexner, encara sembla un esbós i hi falten detalls crucials. No acabem d’entendre per què en l’era Bush va rebre tanta clemència per part de les forces de l'ordre i els tribunals. Epstein "formava part de la intel·ligència": així és com Alexander Acosta, el fiscal de Florida convertit en secretari de Treball de l'administració de Trump, va justificar el seu propi paper en aquesta indulgència. Però encara no sabem la veritat, entre altres coses, sobre els possibles vincles d'Epstein amb el govern dels Estats Units o altres països i sobre com funcionaven els seus suposats mètodes de xantatge i vigilància.

A més, jo que tinc un interès caut en les espiritualitats extravagants, m'agradaria saber més, encara que fos alguna cosa, sobre l'estranya estructura semblant a un temple que tenia en una de les seves illes privades, la inspiració i els propòsits de la qual encara són obscurs.

¿El covid-19 es va originar en un laboratori xinès?

Aquí els obstacles per arribar a certes respostes són evidents: les proves les té controlades un estat autoritari cada cop menys disposat a cooperar, el debat científic està condicionat per l'interès que algunes institucions sanitàries i científiques tenen en la recerca resultant de la tècnica de laboratori que consisteix en modificar les propietats d’un organisme, i tot plegat s’ha vist enterbolit des del principi amb les guerres culturals de l'era Trump.

Però imagineu-vos que hi hagués un gran terratrèmol a Los Angeles o San Francisco i anys després encara no sabéssim si es tracta d'un terratrèmol normal o d'una demolició induïda accidentalment per experiments geològics duts a terme per un gran rival geopolític. Bàsicament, aquí és on som avui amb la pandèmia, i la incertesa sobre els seus orígens té a veure amb preguntes crucials sobre la probabilitat de futurs brots, la seguretat dels projectes de recerca científica finançats amb fons públics i, per descomptat, la nostra relació amb la Xina. Per molta energia que estiguin posant les institucions en resoldre aquesta qüestió, sembla que n’hi haurien de posar encara molta més.