Un home amb les mans a l’esquena sosté una barra de pa mentre guaita dins una sala on es duu a terme una reunió concorreguda i seriosa, amb banderes i tot. La sala la podem identificar fàcilment: és la Sala Noble, amb majúscules, de l’Ajuntament de Maó, un bell edifici del segle XVII que fou reformat al segle XVIII de tal guisa que tendeix cap al neoclassicisme, a pesar que encara conté prou elements barrocs. Aquesta casa consistorial tan plena de valors arquitectònics s’enorgulleix sobretot d’aquesta Sala Noble que en l’etapa actual és usada com a saló de plens de l’Ajuntament maonès. També ens consta que s’hi duen a terme casaments memorables en què es llegeixen poemes de Khalil Gibran sota la severa mirada de la galeria de retrats de menorquins il·lustres i la claror del llum venecià que tanta prestància donen al lloc.
L’escena que veim aquí és la d’un ple de l’Ajuntament de Maó, segurament presidit pel jove batle socialista, Héctor Pons Riudavets, encara que no veim bé les cares de la taula presidencial. Tant és. El que sí que veim amb claredat és una nodrida concurrència, tot de maonesos i maoneses –cal suposar– que, com a bons ciutadans, van a escoltar el ple perquè s’interessen pels assumptes de la vida pública. Els menorquins en general –i ara no voldríem entrar en suspicàcies de cap tipus– tenen fama de gent cívica, endreçada, democràtica i de bons costums. Són, ja se sap, beneficis d’un segle de dominació britànica, en comptes d’espanyola, en un segle clau com el ja esmentat segle XVIII. Els imperis són com tot: n’hi ha de diferents qualitats, i també hi ha classes fins i tot a l’hora de ser sotmesos a un poder extern.
Si coneixeu l’Ajuntament de Maó sabreu que, per seure en aquests bancs, les persones del públic han hagut de pujar les escales que separen el carrer de l’interior de l’edifici, unes escales que es van col·locar per compensar el desnivell del terreny damunt el qual s’aixeca. No són unes escales anecdòtiques ni trivials, sinó que demanen un cert esforç, i això revalida el compromís, l’interès d’aquestes persones per allò que es debat dins la sala. Uns altres (els mallorquins, en un vuitanta-set coma vuit per cent) se n’haurien afluixat.
La mateixa consideració val per a l’home que tenim d’esquena en primer pla, amb el valor afegit que, com hem subratllat, ell du una barra de pa a les mans. Una barra de pa, reconeguem-ho, no gaire prometedora: embolicada en aquest paper plastificat en què despatxen les barres de pa dels supermercats, el que ha comprat aquest home és una vulgar baguet de panificadora. Els francesos han elevat la baguet a categoria de símbol nacional, perquè els francesos tenen el superpoder d’elevar a símbol nacional literalment qualsevol cosa, però no crec que ofenguem els sentiments de ningú si afirmam que, si parlam de pa, una baguet és una merda. El darrer mot del credo en matèria de pa que, per altra banda, és un aliment obert a tota casta de gustos i elaboracions. La millor, no cal ni dir-ho, és el pa moreno mallorquí, sense que aquesta afirmació tampoc vulgui tenir res de feridor per a la idiosincràsia menorquina. En qualsevol cas, hem d’admetre que la baguet estableix un contrapunt conceptual interessant amb la solemnitat, i si voleu la sumptuositat, de la sala de plens de l’Ajuntament de Maó.
Un element simbòlic
Més bo o més magre, tanmateix, i més enllà d’exaltacions nacionalistes/xovinistes, el pa és un element simbòlic de primer ordre. En la tradició judeocristiana, que és la nostra, va lligat a la idea del treball (“guanyaràs el pa amb la suor del teu front”) i és, directament, una representació del sagrat: el pa és, a la missa, el cos de Crist, l’hòstia, i a la Pasqua jueva, la matzà, el pa àzim sense llevat, és un dels aliments simbòlics fonamentals, que recorda la sortida dels jueus d’Egipte, travessant el desert. El pa i la sal és allò que només negam als enemics més odiats, i el pa amb oli és la base dels millors sopars d’estiu –i de tot l’any. Per això, quan un ciutadà s’atura amb un tros de pa –una altra frase feta, aquesta per designar una persona especialment bona– davant d’un lloc on es reuneixen els dirigents de la comunitat, cal entendre que el que fa és un acte d’afirmació. Ve a dir, sense paraules: “Sou aquí per guanyar-vos el pa (que nosaltres us pagam) i per protegir-ne el nostre. No tingueu pa a l’ull i no negligiu les vostres obligacions, perquè aleshores us tirarem pel cap el pa eixut”.
