Pedro Vallín podria acabar els seus dies com Cyrano de Bergerac. Com diu el seu mentor, els balcons de Madrid estan plens de franctiradors, de bigues i de testos que poden caure sobre un cap en qualsevol moment. Després d'haver creat la noció periodisme de taula braser per retratar i ofendre dignes periodistes de la Cort, el seu imminent llibre C3PO en la corte del rey Felipe. La guerra del Estado Profundo español contra la democracia liberal (Arpa Ediciones) està ple de troballes que augmentaran la seva nòmina d'enemics. Me n'ha interessat una en particular: el paper de l'11-M en la genealogia de l'espanyolisme reaccionari que representa avui l'eix ideològic de les dretes i ultradretes polítiques i mediàtiques.
En la seva segona legislatura, Aznar havia desaprès el català que fins no feia gaire parlava en la intimitat i s'havia declarat fan (literalment) d'Isabel de Castella. Per a la dreta no representava cap gran novetat reivindicar les glòries imperials castellanes com a aliment del seu nacionalisme. Per aquest motiu, de la mateixa manera que deixava de parlar català en la intimitat per parlar anglès en públic, deixava de reivindicar Azaña per reivindicar Isabel la Catòlica. Fins aquí tot normal quan es té majoria absoluta. Però, després dels atemptats de l'11-M, Aznar va imprimir en el nacionalisme espanyolista un ingredient propi que explica moltes coses de l'evolució ideològica de la dreta fins als nostres dies.
Aquell dia va passar una cosa infame. Davant el pitjor atemptat de la història d'Espanya, Aznar va telefonar als principals directors de diaris per confirmar-los, contra totes les evidències disponibles, l'autoria d'ETA. Allò va marcar un abans i un després en l'ús de la mentida com a arma política d'un govern, però Vallín raona sobre un mecanisme molt més subtil en la conformació del nou espanyolisme a partir de llavors. Aquell atemptat hauria pogut ser el millor aglutinador sociopolític de la societat espanyola des de la Transició: un exterior constitutiu per a una comunitat política cohesionada en els seus valors polítics i culturals enfront de la barbàrie. A la manifestació del dia 12 a Madrid hi van acudir, de fet, el lehendakari i el president de la Generalitat. Hi havia una oportunitat sense precedents. Aznar fins i tot hauria pogut enfrontar-se al rebuig social a la guerra contra l'Iraq i al paper protagonista que Espanya hi havia tingut juntament amb els EUA i el Regne Unit, afirmant que els atemptats jihadistes eren precisament la confirmació de la necessitat d'enfrontar-se al terrorisme internacional, reaccionant com ho haurien fet els nord-americans, els britànics i, com vam comprovar després, també els francesos.
Però no, Aznar va seguir mantenint la versió que ETA estava darrere de l'11-M. I no estava sol, bona part del poder mediàtic conservador, amb el lideratge del diari El Mundo a la premsa i Federico Jiménez Losantos a la COPE, van mantenir la teoria de la conspiració, que arribava a incloure en l'operació sectors de l'Estat dirigits pel PSOE. El 8 de març de 2005 Losantos va dir des de la ràdio de la Conferència Episcopal: "El més probable és que entre França i el Marroc hi hagi els organitzadors de la massacre de l'11-M... I això vol dir que hi han hagut de participar serveis secrets, això no és cosa dels pelacanyes de Lavapiés i, tret que hagin sigut peces de la Guàrdia Civil lligades al Partit Socialista..., han d'haver sigut el Marroc i, per tant, França". A partir de llavors Pilar Manjón i les víctimes de l'11-M van començar a rebre un tractament vergonyós per part de les dretes polítiques i mediàtiques; semblava que, per a les dretes, les úniques víctimes del terrorisme eren les d'ETA.
Per a Vallín, l'aposta política per la mentida sobre l'11-M definia ja Espanya no només en oposició als nacionalismes basc i català, sinó en oposició també al progressisme. Revisant la meva tesi doctoral, on analitzo les mobilitzacions socials d'aquells dies, trobo un document audiovisual de la FAES –la fundació d'Aznar– en què, a propòsit dels fets que es produeixen entre l'11 i el 13 de març a Madrid, denuncia literalment "una estratègia política de l'esquerra, al costat dels moviments antisistema".
Potser el sistema polític de la Transició no va començar a canviar amb el Procés i amb Podem. Potser va ser després de l'11-M quan la dreta va començar a fer-lo saltar pels aires.
