Pablo Motos: ‘cunyat’ i... superheroi?

Pablo Motos durant l'emissió del seu programa.
4 min

L’afany dels think tanks per redefinir conceptes i marcs mentals, o les estratègies de partit especialitzades en la propagació de la mentida, combinades amb les declaracions reduccionistes constantment llançades per inundar les xarxes socials, han estat fonamentals per aglutinar milions de persones al voltant d’idees reaccionàries i antidemocràtiques avui ja normalitzades. Però en aquest procés de normalització també han estat fonamentals els programes televisius que, sense tractar temes d'estricta actualitat política, acaben per dibuixar un marc ideològic difús però clarament conservador.

Aquest corpus d’idees queda ben representat en la figura del cunyat, una afortunada ocurrència que té en Pablo Motos, que lidera un dels programes amb més audiència del país, l’expressió més reeixida del cunyadisme patri. El hormiguero cavalca hàbilment entre l’humor blanc i l’opinió per acabar constituint una potent caixa de ressonància ideològica. Sense anar més lluny, fa unes setmanes el periodista valencià va fer un discurs sobre la seva “desconfiança cap a la teoria”. Un monòleg en què, des d’una simplicitat seductora i sibil·lina, enterrava pràcticament l’anàlisi crítica i l’existència de valors ètics (codis deontològics) que puguin regir les nostres societats. El seu discurs situava el fet consumat, és a dir, l’experiència viscuda directament, el que ell anomenava “la pràctica”, com a única “veritat”. I era en aquesta experiència on emergia l’individu com un ésser purament competitiu i disposat a tot. Motos considerava que els "teòrics" neguen aquesta suposada realitat perquè ignoren les experiències reals de la gent. L’ambició vanitosa del discurs contrasta amb la seva falta de rigor. Però és precisament aquesta intencionada falta de rigor el que li permet afirmar un antiintel·lectualisme que glorifica i legitima els instints més primaris. Quan bona part de la població exigeix respostes honestes a la inseguretat material i existencial que pateix, el populisme de Motos ofereix una resposta fàcil i buida de valors que sembla tenir com a objectiu únic i veritable la desactivació de la reflexió crítica.

Aquesta nebulosa ideològica que alimenta el populisme de dretes mostra una gran desconfiança cap a qualsevol que denunciï les desigualtats existents i que busqui pal·liar-les a partir dels valors de la justícia social. Qui adopti aquesta actitud és acusat d’hipòcrita o d’ingenu per ignorar quelcom essencial: la necessitat de ser governats per jerarquies virtuoses sorgides d’una lluita pel poder crua i elemental, lliure d’elements moralitzants i, per tant, justa. Així, la ciutadania que necessita respostes pot acabar transformant aquest escepticisme, que es vanta d'una pretesa maduresa, en individus “que parlen clar”, que són dignes d'admiració i que ajusten el discurs a principis virils. En realitat, però, es tracta de persones que viuen vides d’opulència i fama que la majoria mai podrà viure mentre practiquen un discurs que assegura la seva posició de guanyadors i perpetua les desigualtats existents. 

El fet que Hollywood hagi trobat en la producció constant de pel·lícules de superherois una veta infinita de beneficis mostra la mitificació infantil de l’individu diferencial a la societat. Malgrat algunes honroses excepcions, són pel·lícules tallades per un mateix patró que alimenten perfectament aquest marc populista: justiciers resolen els problemes de la humanitat gràcies a la seva virtut estratègica i a una capacitat incansable de repartir mastegots. El gènere és un refregit de velles i noves fórmules que s’adapten perfectament al “gust del consumidor”: simplificació, verticalitat, acció i emmirallament en uns valors individualistes encarnats per éssers que, tot i aparèixer cada cop més humanitzats i imperfectes, són fantàstics. Aquesta necessitat infantil de veure herois derrotant els dolents pel bé de la humanitat denota una paradoxa interessant: per una banda, tenim la desconfiança i el pessimisme cap a l'espècie, però, per l’altra, existeix la voluntat de canviar-la, això sí, sense comptar amb ella. El personatge diferencial, l’heroi, pot superar aquest atzucac precisament perquè no és un humà normal i corrent: té superpoders i no necessita regir-se pels límits ètics que defineixen el camp d'acció de la humanitat a l'hora d'aconseguir allò que és necessari. Aquesta admiració pel líder diferencial que supera els valors humanistes en nom d’un bé superior es tradueix a la política real en exemples com els presidents Bukele al Salvador o Duterte a les Filipines, que han cultivat una aura de justiciers castigadors per legitimar les seves guerres contra el narcotràfic i les maras, conflictes en què es violen sistemàticament drets fonamentals amb el beneplàcit de bona part de la població. El genet Abascal cavalcant per salvar Espanya en la campanya electoral andalusa del 2018 va ser un intent grotesc de crear aquesta aura, però el seu discurs punitiu i deshumanitzador és molt viu, i molts, tant joves com adults, l'hi compren.

És aquí on l’educació democràtica pot ensenyar que el dret a dissentir i tenir opinió existeix només si s’accepta la legitimitat del rival polític. I que si interpel·lar en condicions d'igualtat les opinions i posicions del rival resulta complex, cal respondre-hi amb reflexió i rigor. Les solucions virils que busquen ignorar aquest principi fonamental condueixen a la deshumanització i l’anul·lació política de l'altre. En democràcia, el rigor i els valors humanistes són irrenunciables, tant per entendre la naturalesa d’aquests conflictes com per reconèixer la legitimitat, és a dir, la humanitat, del rival. Sense aquests mínims només queda la lògica del poder cru, que, combinada amb la dictadura de la immediatesa que regeix la política actual, anul·la la reflexió crítica per acabar glorificant la força, la mentida i el fet consumat com a única veritat política.

stats