Pablo Motos s’aprofita del 'rosco' del 'Pasapalabra'
Antena 3 va gestionar amb astúcia l’expectativa generada al voltant del pot històric del Pasapalabra. La cadena va traslladar al prime time la competició final per aconseguir la xifra rècord de 2.272.000 euros. Va programar el concurs per a les 22.45 h del vespre, i així ho va anunciar arreu. Abans, s’emetia El hormiguero. I, amb la voluntat d’anar acumulant audiència encuriosida pel famós tortell de lletres, Pablo Motos va allargar el seu programa fins més enllà de les onze de la nit.
El hormiguero, que a Catalunya normalment es queda una mica per sobre dels 200.000 espectadors i té una mitjana que ronda el 10% de quota de pantalla, dijous en va aconseguir 352.000 i va arribar al 15,7%. A Espanya, on es mou entre els 2 i els 2,4 milions i té un 15%, va obtenir més de 3,5 milions d'espectadors i un 23,5% de quota. Una maniobra que s'ajusta a la lògica dels interessos de la cadena i que a Pablo Motos li va sortir molt a compte.
Però, més enllà de les xifres, és interessant analitzar què és el que un programa d’entreteniment familiar com El hormiguero va oferir a l’audiència. No eren suposats experiments científics o competicions amb pilotes de ping-pong. Pablo Motos va moderar una tertúlia d’actualitat amb Tamara Falcó, Nuria Roca, Juan del Val i Cristina Pardo.
I aquí és on s’aprecien les estratègies sibil·lines per fer creure a l’espectador que allò que veu és diversió innòcua i blanca mentre li ofereixen una dosi d’ideologia quan està esperant veure el rosco històric. Això sí, una tertúlia amb les dues formigues de pelfa al mig de la taula, el Trancas i el Barrancas, amenitzant la sessió. Van parlar de la moció de censura de Vox. “¡Pero podéis hacer algo útil!”, va cridar Motos mirant a càmera comminant els polítics a treballar amb eficàcia. Era una tertúlia carregada de teories barates. Fins i tot Tamara Falcó hi ficava cullerada. “No podemos estar pendientes todo el día de la gente que no tiene cosas”, deia el presentador. I això va degenerar en unes teories esbiaixades sobre la discriminació que, barrejades, eren lamentables. Per la demagògia, per la frivolitat i per la superficialitat dels arguments. “El problema es que cada vez va ganando más terreno la gente que se empeña en que la vida no sea la vida”, va dir Motos. “Claro, claro... y que la vida no sea dura, y que la gente no se moleste nunca por nada. ¡Es imposible! Y la vida es jodida, es dura, es cruel...”, deia Motos agombolat per la claca del públic. També van criticar que Blanca Portillo i Lady Gaga no s’haguessin arreglat per assistir a les seves respectives gales, convertint la llibertat estètica en un judici. Que les dones no es maquillin passava a ser una situació polèmica. I va degenerar encara més quan Juan del Val ho va portar cap a la crítica als posicionaments feministes. Va arribar a assegurar que, entre els anys 40 i 70, a Espanya les dones no podien maquillar-se, desmentint l’actual pressió estètica que hi ha sobre elles. Delirant. Aquesta és la manera com, en horari de màxima audiència, ens entaforen la ideologia quan les famílies es relaxen per veure un concurs.
