Està pacificada, Catalunya?
A Pedro Sánchez li agrada presumir que, des que ell és president, Catalunya ha recuperat la normalitat institucional i la pau social. Certament, el president espanyol va heretar de Rajoy una situació crispadíssima i li va tocar viure moments de gran tensió, com les protestes de 2019 contra la sentència del Suprem. La imatge del seu cotxe oficial sortint de l’Hospital de Sant Pau –on havia anat a veure els policies ferits a Urquinaona– perseguit per les bates blanques del personal sanitari i amb un dels seus escortes mostrant la metralleta quedarà per a la història. Després d’allò, però, Sánchez es va posar a fer política i en cinc anys ha aconseguit dividir i desmobilitzar l’independentisme i, sobretot, conquerir la Generalitat. Tot, reblat amb una majoria absoluta al Parlament dels partits del 155.
Són fets objectius que donarien la raó a la tesi de la Catalunya pacificada. Els processos històrics, però, són complexos i cal aixecar la mirada per interpretar-los correctament i no arribar a conclusions precipitades o simplistes. Per exemple: en la cultura popular ha quedat fixat l’any 1789 com el del final de la monarquia absoluta i el naixement d’una democràcia republicana a França, però els historiadors saben que entre una cosa i l’altra van passar gairebé 90 anys molt convulsos, amb avenços i retrocessos. Ja s’ha acabat, la revolta catalana de 2017? Està pacificada, Catalunya? Elevem-nos una mica i observem el camp de batalla.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010) va tancar per dalt l’etapa de desenvolupament autonòmic postfranquista. Modificant i deformant l’Estatut ratificat en referèndum pels ciutadans de Catalunya, l’alt tribunal va trencar el pacte constitucional: per primera vegada en democràcia, la llei que fixa la relació entre Catalunya i l’Estat no ha estat aprovada pels ciutadans. Avui, l’Estatut vigent és encara el que van reescriure els magistrats del TC, no el votat en referèndum. Des de 2010, la relació entre Catalunya i Espanya no és una relació consentida.
La sentència va liquidar un cicle històric del catalanisme i en va obrir un altre: de la voluntat d’encaixar dins d’Espanya, al projecte de crear un estat propi. És la primera vegada en els 130 anys d’història del catalanisme polític que els partits d’obediència catalana incorporen la independència com a objectiu programàtic. L’octubre del 2017 és fill d’aquest canvi estructural i, vist amb perspectiva, és el primer gran esdeveniment català del nou cicle històric.
Però el canvi de cicle no va ser només català, també va ser espanyol. Així com a Catalunya fou brusc i sobtat, allà va ser un procés més llarg en el temps: es comença a gestar al voltant de la segona legislatura de José María Aznar (2000-2004) i del treball intel·lectual de la Fundació FAES i arriba fins avui, amb dos moments culminants: primer, la sentència del TC, on l’Estat posa un topall a l’autogovern, deixant sense esperança el gradualisme català; i després, la votació de l’article 155 al Senat, on es plasma gràficament que l’autogovern dels catalans no és un dret inalienable, sinó una concessió de la majoria nacional castellana que domina l’Estat: igual que es dona, es pot prendre.
La involució de la dreta espanyola i dels aparells de l’Estat –especialment el judicial– en les dues primeres dècades del segle XXI fa que, avui, cap avenç en l’autogovern que es negociï amb un govern espanyol progressista es pugui donar per consolidat, perquè probablement serà revertit pel govern següent. Si abans del Procés l’autogovern català només podia avançar o, com a molt, quedar-se estancat, avui també pot anar enrere. És un factor de desestabilització potencial que abans no existia.
Tot això no ho canvia la victòria electoral del PSC, ni la presidència de Salvador Illa, ni la desmobilització independentista. Aquests són fenòmens que poden durar més o menys, però no deixen de ser anades i vingudes normals de la política, mentre que els factors estructurals que configuren el cicle històric no s’han mogut de lloc: 1) Catalunya viu subjecta a una llei no votada pels ciutadans; 2) els partits d’obediència catalana han incorporat la independència com a objectiu polític final; 3) per primer cop en democràcia l’autogovern català pot anar enrere en funció de qui mani a Espanya; i 4) els aparells de l’Estat s’han desacomplexat en la seva funció de guardians de la unitat nacional entesa a la manera castellana.
No es donen, doncs, les condicions estructurals per parlar d’una pacificació de Catalunya. La qüestió catalana es juga ara en un nou tauler de joc, potencialment molt inestable. Un cop de vent, una guspira sobtada o una simple alternança de govern poden convertir les brases en foc. Tothom ha de ser conscient que caminem sobre aquestes brases.
