Pactes frustrats, lliçó apresa?
El vespre del passat divendres 16 de juny, mentre el poble de Ciutadella enllestia els preparatius de la Vetlla i el Diumenge des Be, un petit grup, també de ciutadellencs, del PSOE, el PSM i Ciutadella Endavant, ultimaven uns altres preparatius: els d’un acord per governar Dalt la Sala els propers quatre anys.
A punt de fumata blanca, però, la impressora de cal Psoe va decidir que no volia imprimir el preuat document. En el camí cap al local del PSM –on sí que hi havia tinta– els representants del PSOE van proposar uns darrers canvis al document que implicaven més càrrecs de confiança. Els del PSM no van comprar, i tot se’n va anar en orris. La facècia ha estat batejada per gent de la broma com “el cas tòner”, per allò de riure per no plorar.
No es tracta, però, d’una frustració exclusiva de Ciutadella. Allò que resulta significatiu és que tots els pactes possibles de les esquerres a Menorca han fracassat. També als ajuntaments del Mercadal i de Maó. I també a la candidatura del Senat per Menorca. El PSOE ha estat incapaç d’arribar a acords amb cap dels sis interlocutors amb qui podia pactar: a Ciutadella, PSM i Ciutadella Endavant; l’Entesa del Mercadal i Fornells; Ara Maó, i al Senat, Més per Menorca i Esquerra Unida. Zero acords de quatre possibles, amb sis interlocutors diferents que no tenien una estratègia compartida. Sembla evident la falta de flexibilitat dels socialistes espanyols, que, al final, a qui més ha perjudicat ha estat a ells mateixos.
Passades les primeres emocions en clau local, toca analitzar globalment aquestes quatre situacions. Hi ha un denominador comú en tots aquestes desencontres: la supèrbia del PSOE a l’hora d’asseure’s a negociar. Jo som el gran; tu, el petit. Jo som necessari, tu ets accessori. Jo som el seny, tu la rauxa. Jo pos les normes, tu jugues amb mi. I aquí no parlam de tarannàs personals, sinó d’un estil negociador –malnegociador, vaja– que s’ha manifestat arreu. Si hem de jutjar pel resultat, és evident que l’estratègia del PSOE ha estat una equivocació enorme.
A Ciutadella, la performança arrogant va començar molt abans de la campanya electoral. Encara ressonen les paraules de la candidata socialista a la batlia el dia de la seva presentació: “El nostre adversari no és el Partit Popular, sinó el PSM”. Au, després ves-hi a negociar. I fa més pocs dies, la possibilitat d’una candidatura unitària de l’esquerra menorquina al Senat va quedar frustrada per la imposició socialista d’un candidat de partit que de cap manera representava la pluralitat de l’esquerra que li havia de donar suport. No s‘entén que a Eivissa-Formentera sí que hagi estat possible un acord amb un candidat independent i de consens de tota l’esquerra, i a Menorca no. Hi havia una estratègia del PSIB a escala balear? I si hi era, qui l’ha feta descarrilar?
Un altre grop important ha estat la focalització dels negociadors del PSOE en la col·locació de càrrecs de confiança a les institucions que han sobreviscut a l’onada de la dreta. Quants en vull jo, quants te’n toquen a tu. En els temps que vivim, l’increment de sous i càrrecs polítics no sembla una carta de presentació gaire engrescadora per a uns pactes que es diuen d’esquerres, en un context d’encadenament de crisis econòmiques que mantenen les classes populars amb l’ai al cor. Els negociadors de les altres parts no han volgut entrar en aquest joc de repartiment de prebendes, i aquest ha estat, al final, el motiu de les ruptures.
La pregunta que persisteix és el per què de tot plegat. Incapacitat negociadora o estratègia política? Segurament n’hi ha un poc de cada, però sembla que hi ha un malestar important dins el PSOE amb la pròpia existència d’unes altres esquerres amb qui competeix, i que açò s’identifica com la causa principal de la seva dificultat per assolir majories amples. Els episodis dels darrers no-pactes serien, doncs, la continuació, tres dècades més tard, del famós mantra d‘Alfonso Guerra i Joaquín Leguina: “El PSOE debe ser la casa común de la izquierda”. Prest va quedar clar que l’estratègia que amagava aquesta frase d’aparença dolça i habitable no era una confluència mútua en un espai compartit, entre iguals que es reconeixen i es respecten, sinó la pura i dura absorció, l’anul·lació dels adversaris per la via de la fagocitació. No se’n van sortir, ni aleshores ni ara. Però encara n’hi ha que consideren que aquest és el camí.
Si aquesta història fos una sèrie, diríem que el desenllaç d’aquesta temporada –la dotzena– ha frustrat les expectatives dels seguidors fins al punt d’estimular la deserció, a la recerca d’un altre canal. Els guionistes n’haurien de prendre nota, i els directors haurien d’haver après la lliçó.