El padrí, la mona de Pasqua i el compromís
Per a molts, el padrí acostumava a ser una figura simpàtica a la nostra vida infantil. Era aquell home que sortia ben jove a les fotos del nostre bateig i que apareixia per Pasqua amb una mona de xocolata, transportada en una caixa desplegable de la pastisseria, rematada amb una nansa i amb l’interior protegit per unes tires de cartó a manera de cúpula, de manera que la creació dels artesans de l’obrador quedés preservada dels cops i no s’aixafés a la primera cantonada. I si era un home de possibles, el padrí es treia de la butxaca un sobre amb algun bitllet a dins.
Quan ho explicàvem als altres, enteníem que la vida estava dividida, també, entre els que els havia tocat un padrí generós i els que no. I, de fet, alguns són tan generosos que la criatura ja s’afaita i continuen apareixent amb el regal per Pasqua.
Aquesta era la part divertida del padrí. La seriosa era l’explicació més popular que real que s’acostumava a donar sobre la seva figura. Allò que el padrí és la persona que et faria de pare si el teu pare es morís, substitució que, per una banda, era inquietant i, per l’altra, tranquil·litzadora: semblava que, en aquella societat manada i ordenada pels costums tradicionals, fins i tot les eventualitats més greus estaven en previstes i totes les solucions tenien un sentit. I no un sentit qualsevol, sinó un de profund, com el que es derivava d’un compromís adquirit per un adult en relació a una criatura que no era filla seva. Aquest és el vessant més solemne i socialment enfortidor de la litúrgia, la del compromís públic, que s’ha anat difuminant.
