I pagar el beure

Deu dels ‘estudiants’ que van haver de fer quarantena a l’hotel Bellver de Palma reclamen ara una indemnització de 50.000 euros (5.000 euros perhom) perquè diuen que “se’ls van vulnerar els drets fonamentals”. Quan parlen de “drets fonamentals” es refereixen a la seva enfadosa cançó sobre “la llibertat”. La llibertat és una de les qüestions més sensibles i transcendents de l’existència humana, però la dreta espanyola l’ha reduïda a la reivindicació per anar de botellada a la platja. La llibertat individual és un dret fonamental, en efecte, però també ho és la salut, i vetllar per la salut pública en temps d’emergència sanitària és un deure que passa per davant de qualsevol consideració. En una paraula: en temps de pandèmia, si existeix la possibilitat que siguis un contacte estret, et confines i fas la quarantena, a un hotel Covid o allà on t’indiquin les autoritats. En cas que no ho facis, no ets cap lluitador per la llibertat i els drets fonamentals, sinó un individu profundament insolidari a qui només li importa fer el seu caprici (sortir de farra) encara que sigui a costa de posar en perill la salut del pròxim.

He mencionat la dreta espanyola perquè, naturalment, és el que hi ha darrere dels deu demandants, que defineixen Mallorca com “una ciutat (sic) sense llei que va convertir el seu viatge en un malson”. Tan aviat com aquests subjectes van començar a pegar crits pels balcons de l’hotel Bellver hi van comparèixer efectius del PP i de Vox, que es van posar a disposició d’aquells patriotes exemplars. I allò cert és que van obtenir una victòria judicial sonada, amb la col·laboració inestimable del fiscal general de Balears i d’una magistrada que va acabar ordenant l’amollada immediata dels confinats, amb tant d’encert que, tan bon punt van arribar a casa seva, nou d’ells van donar positiu. Aquells eren valencians; els que ara han interposat la demanda, són cordovesos. Siguin d’on siguin, han pres aviat la mida de Mallorca, una illa on es pot venir a fer literalment allò que a cadascú li doni la gana i on, en cas que hi hagi cap entrebanc (per exemple, una pandèmia), encara et pots permetre insultar l’illa i els seus habitants i reclamar una indemnització. No posarien demandes, ni es permetrien anar amb insults i bravates, ni haurien difamat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials cap destinació turística governada pel PP. I, per descomptat, anirien ben alerta a actuar segons com si se’ls hagués ordenat una quarantena, posem per cas, a França, on no haurien abandonat l’hotel fins que no els ho hagués permès Emmanuel Macron en persona (és una hipèrbole, eh, que després hi ha que s’ho pren tot literalment). Ja ens entenem: això és Mallorca, “ciutat sense llei” com ells mateixos la defineixen, i aquí és can Pixa.

Aquesta és la filosofia amb què arriben molts visitants a aquesta illa, i també a Eivissa; no tant a Menorca. I és que hi ha una cosa certa, que el respecte es guanya. Les, diguem-ne, elits empresarials i polítiques mallorquines i eivissenques han assentat durant més de cinquanta anys una tradició de cobdícia i corrupció que ha generat inèrcia i que ara és molt mala de redreçar. Però sempre hi ha un moment per començar a girar la truita: els joves de l’hotel Bellver (no només els que han posat la demanda, sinó tots) haurien de pagar fins al darrer cèntim dels costos que va tenir la seva estada a Mallorca, i per descomptat les destrosses que van fer. També n’hi va haver uns quants que varen fugir de l’hotel i que s’haurien d’enfrontar a les conseqüències penals d’aquest comportament. Allò que no pot ser és que, a damunt de la seva actitud impresentable, encara els hàgim d’indemnitzar amb doblers dels nostres impostos.

Sebastià Alzamora és escriptor