Un pagès donaria l’aigua al sembrat abans de beure-se-la ell!

Llavors, quan havíem ensacat, teníem la serra ben neta i ventada del batre, érem feliços. Els sacs d’espart ben plens de mongeta curta o de ganxet llevaven el cansament de les llargues dietes d’estiu. El somriure dels ulls guaitava a les cares arrugades i sofertes. La pelussa de la mongetera ens pintava les cares de mascara. Assaborir dues galetes de coco era l’excusa per fer un glop de mesclat els homes i un altre d’anís les dones, que cantaven falagueres a l’hora de partir cap al poble. A sa Marjal ningú no hi quedava a dormir, temien la Por de s’Albufera. Quan el tractor o la bístia ensolcava el camí del sol post, el pagès pensava que aquell hivern, els seus, no patirien fam. Era un temps en què hi havia preus justs quan entregaves el gènere. Sa Marjal estava ensolcada de sementers verds i a l’horitzó cada cosa era al seu lloc.

La Gran Cooperativa Poblerafou aixecada amb les mans i les esquenes corbades dels padrins. Era la que havia sostingut el poble i sa Marjal durant dècades. Un dia va ser dinamitada des de dins pels mateixos fogoners que la dirigien. Això sí, volatilitzada sense escrúpols ni manies. La complicitat del silenci, de part de tothom, va fer possible el seu oblit. Aquella veu, un dia orgullosa i defensora de sa Marjal, de la seva visió del món, va emmudir. Just en aquest punt vingueren homes de negre que vestien corbates i portaven maletins, homes que venien de Madrid i de Brussel·les. Ens començaren a dir què havíem de sembrar, imposaren els seus interessos i ens digueren que les nostres collites ja no tindrien preu, que ja ho veuríem. El mercat comandava i era massa complex per a nosaltres poder-lo entendre-ho. Davant aquest fet, l’escampadissa dels pagesos fou general. Cercaren les garroves a altres sementers. Si havíem d’anar a rentar els llençols dels turistes i a regar els jardins dels hotels, hi aniríem. Els fills estudiarien de metge, mestre o manescal. No hi havia futur a Marjal, un núvol negre s’havia instal·lat al cim més alt de tramuntana. Allò que més estimaven fou abandonat o traït. Tan sols quatre dotzenes de pagesos resistiren i han malviscut de promeses falses vestides amb banderes de colors, fins que l’edat els ha vençut.  La saviesa de generacions va quedar malmesa i trencada. Hauríem pogut estudiar d’agrònoms, d’economistes del camp... donar una volta de modernitat als oficis antics i obrir noves finestres agroalimentàries i de cooperació, però no: tots arrencàrem a córrer. La part positiva del drama és un gruix important de dones i homes ben formats escampats pel món que duen per bandera i al cor la terra de Marjal, aquella que els va veure néixer. 

Els cuiners, com altres oficis, han sabut fer escoltar la seva veu els darrers anys. Els pagesos no saben parlar ni xerrar, no tenen veu. No comuniquen bé el que saben o allò que senten. Només saben fer feina i mirar el fràgil horitzó. Altra gent ha parlat per boca de la pagesia, els darrers mesos tothom ha parlat en nom seu. Renou, res més que renou. Cants de sirena que emmudiran amb els balls dels grills. Un dia, ja majors, els fills de Marjal tornarem, per a regar les andanes i els esglaons amb les llàgrimes dels avantpassats. No sabem què florirà, les senyes del temps han canviat. Els núvols i els colors del vent que assenyalaven la pluja un dia també varen partir.

L’altre dia en Joan Serra i Seguí Campets*, que vivia al carrer del Renou, un savi pagès marjaler de tota la vida, ens deia en una petita gravació digital: “Un pagès primer donaria l’aigua al sembrat, abans de beure-se-la ell”. Amb aquesta frase senzilla, humil i d’estimació profunda cap a la terra vermellosa, ho va dir tot.

*En Joan Campets ens va deixar el passat 27 de febrer, tenia 81 anys. Que aquest article sigui un petit homenatge a en Joan i tots els de la seva generació que dedicaren tota la vida a conrar sa Marjal.