Dormir, cagar, follar, menjar...

Ara que la ramaderia industrial (les macrogranges) està en el punt de mira i que la Catalunya buida treu el cap en l’agenda pública, val la pena mirar què ens explica Pol Dunyó i Ruhí (Vilassar de Dalt, 1989), pagès agroecològic. La terra, viscuda com un mosaic de diversitat i equilibri, el lliga i el fa lliure. No entén la natura com un producte ni la pensa en termes de rendiment. La seva visió l’ha escrit en un llibre reivindicatiu del retorn a la natura treballada i contra les mentides del món rural, una obra, Estripar la terra (ed. Raig Verd), que també té un aire poètic.

Contra el tòpic de molts urbanites que situen els espais rurals com si fossin "una pel·lícula de Disney" i la pagesia "com un reducte folklòric", Dunyó fuig tant de la visió bucòlica d’un món bonic, sa i ideal com de la imatge d’una gent reaccionària i aïllada. La realitat al camp pot ser tan bella com crua i dura. No és una vida ensucrada (com mostra la publicitat abusant de la nostra memòria genètica que projecta herba verda i animals en llibertat) ni salvatge (com als drames rurals romàntics). "Un pagès no és un ésser rar, buit, avar o estúpid; tampoc no és meravellós, savi, magnànim o idíl·lic".

Dunyó treballa els camps amb animals de granja, amb els quals –en especial amb els cavalls– experimenta una simbiosi d'alè secular: "Treballen, aporten fems, netegen els marges i pasturen els sembrats o els adobs en verd, desbrossen el bosc i n’extreuen llenya per a l’hivern. Són un actiu permanent a les nostres finques". És més, "no es limiten a obeir ordres cegament, sinó que prenen decisions i tenen iniciativa pròpia, i a vegades impedeixen errors humans". No creu que un cavall, un bou o un ruc el vegin com un ésser humà, sinó com un rival depredador o com un company. Depèn de com els tractem. Per cert, fa notar la contradicció de molts defensors a ultrança dels animals que, en canvi, esterilitzen els seus gossos, els porten lligats, els obliguen a viure en pisos i els priven del que desitgen: "Rebolcar-se entre els fems, perseguir animals –matar-los, si cal– i reproduir-se".

La seva relació amb els animals de granja és la de "criar bestiar perquè participi en la gestió dels espais i hi aporti fertilitat; estimar-lo, respectar-lo i acceptar el seu sacrifici forma part d’un cicle on, perquè una cosa pugui viure, sempre n’hi ha una altra que ha de morir. Respectar la mort i celebrar la vida". "Més cavalls i menys avions" podria ser el seu lema, rere el qual hi batega, no una negació tecnològica, sinó una societat futura que "combini els coneixements més moderns de l’experiència científica i la capacitat tecnològica amb la recuperació i la millora, si cal, de coneixements antics, mil·lenaris". Començant pel reaprofitament i, per tant, per modificar els models de consum. "Menjar és un acte polític", diu, alhora que ens recorda, per exemple, que "els boscos catalans estan gairebé tots abandonats". La petjada del Gloria encara hi és molt visible.

Als turistes locals que veu fent fotos dels seus camps i els seus animals per lluir a Instagram només els demana que canviïn aquestes postals d’autoconsum per un interès real pel que hi ha al darrere. I als proteccionistes de despatx els retreu el seu paternalisme sobreprotector: "No puc imaginar cap mentalitat més elitista i hereva del capitalisme salvatge que la idolatria absoluta dels espais naturals no intervinguts per la humanitat". Dunyó té pressa perquè aprenguem a viure més a poc a poc, al ritme de la natura, fent el que ens és animal i imprescindible –"dormir, cagar, follar, menjar"– i jo hi afegiria el que és igualment necessari i específicament humà: pensar i estimar.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Estripar la terra, de Pol Dunyó i Ruhí, a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.