Pagesos, els nous indignats
El 15 de maig del 2011, les places de les grans ciutats catalanes i espanyoles es van omplir de gent de totes les edats, que hi van acampar durant dies, per protestar per l’esgotament acumulat pels anys de crisi financera que ho va arrasar pràcticament tot. Eren temps de retallades, d’austeritat al dictat de la troica, d’atur desbocat i de desnonaments diaris. Molta gent no veia la llum al final del túnel i moltes generacions, especialment les més joves, albiraven un futur gris, sense oportunitats. Es presentava com un final de cicle, que va servir per sacsejar el sistema de partits. El temps va acabar per evaporar els anhels de canvi i tots aquells que abanderaven el que se’n va dir la nova política ara estan fora de joc. El moviment dels indignats del 15-M, que va ser un fenomen essencialment urbà, va esdevenir la icona de l’esgotament d’un sistema que no combat les desigualtats ni la precarietat i que ens fa conviure amb una quarta part de famílies al llindar de la pobresa.
Aquesta setmana, qui ha aixecat la veu per dir que no poden més són els pagesos i ramaders catalans, que s’han sumat a l’onada de protestes que hi ha en molts països de la Unió Europea. Els pagesos són els altres indignats, els que fa dècades que veuen amb resignació i impotència com s’ensorra inexorablement un sector primari que és molt més que un sector econòmic. El 6-F ha estat el dia que els pagesos catalans han dit prou. L’esgotament s’ha convertit en indignació i han tallat les principals vies de comunicació per deixar testimoni de tot això.
Només fa dues generacions era possible viure d’una explotació agrícola o ramadera mitjana, encara que fos a costa de treballar set dies a la setmana, tant si plovia com si feia sol; tant si era Nadal com si era Sant Esteve. I no cal dir que pocs sabien què volia dir fer vacances. Però els pagesos no s’han queixat mai per haver de treballar massa. De fet, per tarannà, els pagesos s’han queixat de molt poques coses i s’han resignat gairebé sempre quan els preus han estat injustos, quan hi ha hagut espavilats que s’han aprofitat del seu esforç, quan els costos del combustible o de les matèries primeres s’han enfilat a límits insostenibles, quan les condicions climatològiques ha fet perdre les collites o quan una epidèmia ha arruïnat sectors ramaders.
Fer de pagès no és una professió. És una manera de fer i de ser. És una manera d’entendre el món. L’esforç, la tenacitat, la resistència, la constància, l’estima per la terra i pel territori impregnen el caràcter dels pagesos, que s’ha forjat a cada generació, en què els nets han après dels avis i els pares han après dels fills, i a l’inrevés. Ara, però, aquest món ja no existeix. Jo mateix, i els meus germans, som la primera generació després de les incomptables que ens han precedit que no hem seguit la feina dels nostres pares.
El relleu generacional s'ha evaporat al mateix ritme que les explotacions agrícoles i ramaderes s’han convertit en inviables. Ja no queda cap explotació petita o mitjana, i l’excepció que confirmi la regla segur que té els dies comptats, amb una jubilació imminent. Les explotacions han tendit a la concentració i només surten els números a base de grans volums i d’inversions milionàries. De fet, la majoria de sectors ramaders, com el porcí, es concentren en molt poques mans vinculades a la indústria agroalimentària, i les poques explotacions lleteres que queden són totalment dependents dels preus que fixa el càrtel de la llet.
L’allau de normativa, molta de la qual generada des de la Unió Europea, ha col·lapsat el sector agrícola i ramader. Els pagesos mai s’han negat a adaptar-se als canvis per fer les coses millor, i de fet, gràcies a això, avui les nostres explotacions produeixen carn, llet, fruita, arròs i verdura de primera qualitat, que ens dona plena confiança als consumidors. Però això no pot fer-se a costa de torturar els pagesos, que han de dedicar un temps desorbitat a omplir paperassa i a complir controls de tota mena. Potser això es podria dir també d’altres sectors, però les administracions han de trobar la manera de revertir aquesta situació insostenible.
Malauradament, fa la sensació que com a societat només entendrem el valor que té la pagesia quan ja sigui massa tard. No és només el valor de proveir-nos d’aliments i de contribuir a cuidar i equilibrar el territori. La pagesia i la ramaderia formen part de les arrels que defineixen la nostra identitat com a país, com a poble. Les generacions actuals som hereus de l’esforç que durant segles han fet els nostres pagesos, però ens hi hem girat d’esquena. No ens els hem estimat prou.
