Pàgina en blanc
Una de les idees que m’ha rondat permanentment aquest agost ha estat la següent: ¿Quants nous inicis pot sostenir una vida? ¿Quantes vegades podem començar de zero? ¿Tenim un estoc il·limitat de pàgines en blanc? ¿O bé cada reinici no és més que un autoengany, un propòsit reciclat que ja reneix tort perquè som incapaços de reconèixer en la seva mateixa essència els rastres de tots els seus germans prèviament avortats?
Setembre és un més d’inicis, de nous propòsits, la data marcada per reintentar-ho gairebé tot, des del règim d’hidrats a deixar de fumar. Ens apuntam al gimnàs i començam col·leccions sobre els més diversos camps d’interès. Moltes d’elles no arribaran als quioscs a la tercera setmana, perquè fins i tot les editorials més importants i prestigioses del país fan passes en fals. Qui ens havia de dir que no hi havia mercat per a una col·lecció sobre el cos humà que ve acompanyada d’un aparell “para escuchar como suena por dentro nuestro cuerpo, los ruidos intestinales...” [sic]?
¿I si fracassa una col·lecció que et promet la tan cobejada i necessària possibilitat de saber com sonen els intestins humans, de desxifrar el llenguatge que parlen les nostres deposicions (quasi res!), quines possibilitats tenim nosaltres amb les nostres miserables ambicions i propòsits per al nou curs? ¿Fins a on arribarà la nostra determinació per convertir-nos en aquell nou jo somiat, prim, eficaç, sa, equilibrat, àgil, resolut, sobri, serè i capaç de passar els més estrictes controls antidopatge?
Començ a sospitar que no som més que una col·lecció de bones intencions fallides, una auca de derrotes: som, essencialment, tot allò en què hem estat vençuts. I no ho dic en pla coach, en aquest neollenguatge motivacional que ve a dir que cal mesurar els triomfadors pels seus grans fracassos i no per les seves gestes (una frase que sona molt més convincent quan te la diuen des de la proa d’un iot que quan te la diu el repartidor de Glovo).
Dels meus nombrosos fracassos no he après ni a perdre. No he après ni allò més obvi: que és inútil, en aquestes alçades, esperar cap miracle ni cap gran transformació; que no hi ha cap nou jo esperant girant la cantonada només que prengui la drecera precisa, toqui la tecla correcta, operi el petit canvi crucial. Continuaré arrossegant amb mi el pesat cadàver de tots els meus grans propòsits, el sediment de les meves esperances reduïdes a miques.
Potser després de tants intents i tant pegar de morros contra el mur del fallit auto-upgrade, el que hauria d’haver après és justament que a la majoria de nosaltres ja ens aniria bé ser fidels a un sol propòsit: deixar de castigar-nos a nosaltres mateixos amb aspiracions inabastables aplicades amb una severitat que en garanteix el fracàs perquè, potser, en el fons, això és precisament el que volem: fracassar més, fracassar millor, perfeccionar el fracàs fins a convertir-lo, com Beckett, en alguna cosa preciosa, negra i trista: una nova pàgina en blanc.
