El país d’Aznar i el de Juan Goytisolo
Aznar nega la conveniència, fins i tot la viabilitat, de la multiculturalitat, un concepte que Juan Goytisolo volia substituir pel d’interculturalitat. Són dos exemples oposats: el primer és fruit de la golafreria dels neo-cons, mentre que Juan Goytisolo, que ara mira l’Atlàntic en companyia de Jean Genet, adopta el punt de vista de l’humanisme solidari.
Entre un i l’altre, s’han bastit tota casta de teories, diagnòstics i solucions miraculoses. Els més idealistes atorguen a la interculturalitat, i en aquests moments, capacitats dinamitzadores de l’economia. Sempre hi ha qui captura algun antecedent històric, una situació del passat que, analitzada als laboratoris sociològics d’avui, garanteix les bondats de la lliure circulació de les persones arreu del planeta.
Ens agradaria tant, a molts, poder-nos afegir amb entusiasme a aquest escenari...! Però se’ns desaccelera el pas en pensar com ens ha costat, a les classes baixes de les nostres societats, assolir unes condicions de vida quasi a l’ombra de la dignitat humana; i en observar com aquestes condicions retrocedeixen per l’acció d’onades d’immigració descontrolada. I sabem com la destrucció d’aquests espais de convivència genera xenofòbia i fins i tot racisme. Ens agradaria, a molts, que la nostra societat hagués assolit la consolidació de tots els seus avenços en matèria social i de llibertats civils, i que aquest ideal contingués maneres d’obrir les portes per rebre els altres amb una, diria, fraternitat eficient.
Negar que l’escenari actual no resisteix la immigració ni es pot permetre l’acolliment descontrolat de refugiats seria un exercici de hipocresia suïcida. És clar que hem d’aprendre a compartir i que els aspectes més aspres de la realitat no ens han d’insensibilitzar; però també cal sospesar les responsabilitats institucionals per la manca d’eines –d’organismes– que ajudin els nouvinguts a no rebaixar els nivells de civisme assolits durant anys d’aprenentatge col·lectiu. No podem fer com si la multiculturalitat es transformés harmoniosament en interculturalitat per ser tots més feliços. Això no passa. Hauríem de treballar molt –i tots– abans d’atorgar veracitat a aquesta mena d’emmirallaments. El no reconeixement de la realitat inhòspita que patim sempre serà un obstacle per fer un país més obert i més integrador, el país que desitjaríem amb Juan Goytisolo, a les antípodes del ja trumponesc JM Aznar.
