Fer el país o escorxar-lo

A molta de gent l’espanta el ressorgiment de Mallorca i de Menorca, les dues illes a les quals al·ludim en dir “el país”. No volen renunciar a les illes que coneixen, si de cas accelerar el que consideren que seria una real normalització, és a dir, una espanyolització severa que esborrar els trets distintius –per dir-ho així– d’aquest nostre petit país insular. En detectar qualsevol moviment en la direcció oposada al que constitueix el seu ideal, se’ls sofregeix la sang i es fan forts en la necessitat d’oferir aquestes illes a l’altar de la Pàtria. El ministre Wert, d’esquinçada memòria, fou l’espanyol més clar en parlar d’aquest assumpte: era el seu somni espanyolitzar-nos tots des de l’escoleta.

(Hauríem de tenir més en compte Eivissa, la més abatuda de les Balears i Pitiüses, que tan sovint se’ns oblida en pensar el país. A Eivissa el treball de les persones que es deixen mitja vida per refer-la és molt poc agraït. Hauríem de trobar vies de solidaritat i col·laboració amb els que resisteixen els pitjors tsunamis invasius. Per dur endavant aquesta tasca, s’haurien de superar molts d’obstacles: és una illa en la qual, en alguns aspectes i per part de clapes considerables de població, Franco encara no ha mort.)

Aquesta passada legislatura, alguns indicis assenyalaven un camí de ressorgiment. Enmig d’una mar de problemes, emergien illots –roca per construir-hi. Permeti’m el lector recordar la impressió que em causà l’entrada a l’Auditori de Manacor un diumenge a la tarda: no hi cabia ni una agulla més, l’espai estava estibat de persones que havien acudit a veure la versió teatral de Reis del món, de Sebastià Alzamora. Aquella imatge em remetia a un país normal, amb teatres plens i un públic enfervorit. Era un d’aquests indicis a què em referia just ara, i que es repetia a moltes funcions teatrals, a concerts, a clubs de lectura. Alguna cosa s’havia començat a moure aquests darrers anys, en una petita part gràcies a les institucions regionals.

Molta de gent que havia despert o havia trobat anys enrere una Mallorca despersonalitzada, estèril, resignada, disposada a la renúncia del país que hauria pogut ser, milita ara en partits d’espanyolisme tancat i se sent còmoda en l’expectativa que tot continuaria igual. La idea de viure en un lloc que no li exigeix cap mena de compromís té un cert confort artificial. Ara ho tendran més fàcil.