El país de Lamine
Des que Vázquez Montalbán va batejar el Barça com “l’exèrcit d’un país desarmat”, les analogies entre el club i Catalunya han estat una constant. Això té certa lògica, perquè a aquest país, durant bona part del segle XX, se li va negar l’existència institucional i simbòlica, i la catalanitat va buscar refugi en santuaris alternatius com el Camp Nou. Però sempre és un risc jugar-se la dignitat nacional amb una cosa tan voluble com el futbol, i amb un personal tan inclassificable com el que habita el vestidor i la llotja del Barça.
L’analogia es repeteix en l’últim prodigi que el Barça ha posat a l’aparador mundial, aquest adolescent talentós i rialler, de nom Lamine Yamal, que està enlluernant Europa. En Lamine és una oportunitat d’or pel Barça, a nivell esportiu i de màrqueting. Però també ho és per a Catalunya. Perquè en Lamine, nascut a Esplugues, fill de marroquí i guineana, pot esdevenir un exemple del que suposa la catalanitat del segle XXI, amb els seus trumfos i les seves dificultats; i a la vegada, pels seus orígens humils, ens pot ajudar a recordar tot el que queda per fer en el terreny de la justícia social.
Com que ens agrada la porositat i la capacitat d’agregació del país, ens emociona veure en Lamine parlant en català amb tota naturalitat. Sabem, però, que la demografia i els imperatius de mercat han fet recular el català entre els joves; en aquest sentit, en Lamine representa més la potencialitat del català que no pas la seva realitat. De la mateixa manera, ens podem sentir satisfets quan el veiem abraçant-se amb companys catalans o d’altres procedències, però això no conjura ni minimitza el risc latent del racisme i el creixement de la ultradreta.
Finalment, ens congratulem que el fill d’uns veïns de Rocafonda, un dels barris més vulnerables de Mataró, conegui l’èxit i la prosperitat econòmica. Però sabem que el seu cas és un entre milers, i que molts joves catalans no tenen accés, per raons molt diverses, a allò que en un cert temps es va conèixer com l’ascensor social.
No es pot carregar sobre un noi de 17 anys la responsabilitat de representar tota una generació ni una perspectiva de futur. El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d’impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l’Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.
El més important és que Catalunya sigui un marc nacional que sàpiga encaixar bé identitats compartides com la d'en Lamine. En això, l’Estat ens porta avantatge, gràcies al fet que deté en exclusiva la seva –i la nostra– presència simbòlica exterior. Fixem-nos com Espanya s’ha blanquejat (perdó pel joc de paraules) presumint de la diversitat que aporten Lamine Yamal o Williams a la seva selecció. Aplaudint els gols dels seus davanters racialitzats, molts espanyols –i molts catalans– s’obliden del racisme, de la distribució territorial dels menes, del nacionalisme agressiu dels governs regionals de PP i Vox a València i Balears, i de la repressió de l’independentisme català, encara vigent.
Veient com ha anat l’Eurocopa, espero que s’entengui (i no em cansaré d’insistir-hi) que, mentre Catalunya no tingui un estat, tindrà poques eines d’afirmació tan eficaces com una presència esportiva internacional. Només mentre el PSOE depengui dels vots catalans i bascos, estarà oberta la finestra per fer avenços en aquesta direcció. I mentre això no arribi, és feina del Barça (però no només seva) lluitar perquè la catalanitat d'en Lamine aparegui a l’exterior com el que és: un fet natural.
