President del GOB MallorcaQuasi sobre el xiulet final del període de sessions, el Parlament va aprovar, pocs mesos –setmanes!– abans d’acabar la legislatura, dues lleis importantíssimes: la de residus i la de canvi climàtic. Dues normes fruit del consens, l’esforç i el diàleg entre responsables polítics, agents i moviments socials; dues normes que des del punt de vista de la sobirania ecològica, energètica i territorial i la transformació econòmica i social són l’exemple i el model del que aquests quatre anys haurien d’haver estat en totes les administracions i totes les àrees.
No són els únics avanços que s’han fet: el Decret de posidònia, l’ampliació del Parc Nacional de Cabrera, les noves reserves marines, el Pla hidrològic, el corredor de cetacis i la prohibició de prospeccions petrolíferes són mostres del diàleg eficient entre l’ecologisme social i les institucions. D’altres, com l’aprovació del Parc Natural del Salobrar de Campos i l’ampliació de Zones d’Especial Protecció de les Aus (ZEPA) ens deixen un regust agredolç, amb la sensació que s’hauria pogut anar més enllà –i que era necessari fer-ho–. Al tinter queden molts projectes que són indispensables per al futur mediambiental de les Illes, actuacions que hauran de ser prioritàries i urgents en el context futur que se’ns dibuixa.
Les Balears encaren un escenari de crisi ecològica sense precedents. El nostre és un petit país que concentra com cap altre el clímax de contradiccions d’aquesta darrera fase expansionista del capitalisme: especulació financera i immobiliària, empobriment i desintegració de les comunitats socials, emergència ecològica –hídrica, energètica, alimentària–, pèrdua de sobirania i alienació paisatgística, i explotació il·limitada, mitjançant el monocultiu turístic, d’uns recursos territorials i ambientals altament limitats. L’emergència ecològica ja és un fet: com més esperem a prendre mesures, més difícils i costoses seran. La transició ecològica –que ja no és una opció, sinó una obligació– s’ha de dur a terme, però, sense que ho tornin a pagar les classes mitjanes i populars com va passar en la darrera crisi.
Podem dir que aquests quatre anys han servit per preparar-nos per a aquesta transició? No. L’immens dipòsit d’il·lusió acumulat durant el gran cicle de mobilitzacions de l’etapa anterior no ha estat aprofitat pels partits del Pacte per dur endavant una agenda política transformadora a l’altura de les expectatives. Com hem remarcat al principi, s’han fet normes valentes, concretes, atrevides. Però, en general, hem vist com des de la majoria d’institucions s’ha apostat per la recepta clàssica de ‘balearització’, turistització massiva i gentrificació. La mateixa recepta que ens va dur a la crisi de 2008 i que ara amenaça de tornar amb l’agreujant ecològic de conseqüències desconegudes.
Clar que hi ha excepcions, com la d’Antoni Noguera, denunciat pels lobbis turístics per limitar el lloguer turístic a la ciutat: una mesura valenta que té el suport dels moviments socials, veïnals i ecologistes. El batle de Palma, per cert, és també l’únic dirigent de MÉS i del Pacte que en públic –fa uns dies en una entrevista al digital Critic.cat– s’ha atrevit a dir que amb ell al Consell l’autopista de Campos “possiblement no s’hauria fet”. És d’agrair, això, perquè romp ‘l’omertà’ dels membres del Pacte sobre aquest projecte històric de la dreta mallorquina, que ens havien presentat com una espècie de ‘fatalitat inevitable’ contra la qual no hi havia remei possible, amb excuses diverses i informacions que no s’ajusten a la realitat, com la tan anunciada ‘reducció’ de 80.000 m2 de la qual avui dia, quatre mesos després, no en tenim cap prova ni cap constància (cap plànol, cap nota, res).
Altres promeses com la reforma del PTM i la del Pla de Carreteres han acabat a la paperera de la història, mentre el nombre de turistes, la urbanització del sòl rústic i el preu de l’habitatge no s’aturen de pujar.
Tanmateix, sabem què tenim a l’altra banda: un triumvirat neofeixista de dretes negacionistes, xenòfobes i masclistes, liderat per personatges com Biel Company i Jorge Campos –els nostres petits Trump i Bolsonaro–, que neguen el canvi climàtic i defensen obertament la destrucció total dels nostres paisatges i ecosistemes. Gent i partits declaradament racistes, masclistes i franquistes. Com a militants ecologistes, però també i per això mateix, feministes i solidaris, sabem que no podem permetre que l’extrema dreta posi un peu a les nostres institucions, als nostres carrers o a les nostres vides. Perquè la causa dels drets ecològics és la de tots els drets humans, de la igualtat, la justícia i la llibertat, i per aquestes causes treballam i treballarem.
La por, però, no pot ser excusa per amagar la realitat; sovint als ecologistes ens toca fer el paper de consciència crítica, de vegades poc agraïda, dels excessos de la nostra societat. I la realitat és que ni el canvi de model ecològic ni la protecció del territori han estat a l’agenda prioritària del Pacte, lluny de les esperances dipositades.
Caldrà recompondre ponts i espais de diàleg entre agents progressistes per impulsar una veritable agenda ecologista: una bona mostra de voluntat seria, avui, aturar les obres de l’autopista de Campos i reconsiderar l’abast del projecte. Perquè el GOB i el moviment ecologista en general hi seran, en aquests espais, ajudant a impulsar el canvi de model necessari i urgent, davant, al costat o darrere, estirant o empenyent, però sempre ajudant a fer de les nostres illes un país millor per viure-hi.