El país que tenim, el país que volem

Aquest dijous l’Obra Cultural Balear ens va convidar a la primera de les tertúlies del cicle ‘El país que tenim. El país que volem’. L’objectiu era abordar la sostenibilitat econòmica, social, ecològica, lingüística i cultural d’aquesta terra que habitam. Compartírem amb Isidor Marí, Antoni Riera i Antoni Llabrés, com a conductor de l’acte, reflexions entorn del diagnòstic del moment que vivim des de les diferents perspectives, en diàleg i entrellaçades –com no pot ser d’altra manera– i també, cap a on ens agradaria transitar. I en això darrer, el com és on rau el tot.

La història de l’ecologisme a Mallorca és la història de la implementació progressiva del model econòmic d’especialització turística. La indústria turística i els seus interessos han anat colonitzant el territori, començant per la costa, acaparant els territoris més sensibles ambientalment i paisatgísticament, i entrant en la ruralitat fins que ho hem tingut literalment dins casa nostra. La implementació d’aquest model ha anat acompanyat de l’increment sostingut del nombre de passatgers, de les places turístiques, de les inversions públiques en infraestructures necessàries per no implicar límits a l’expansió i creixement del negoci turístic i l’immobiliari financer, amb què es realimenta i amplien així, mútuament, horitzons de mercantilització. Així s’han succeït des de les inversions del Banc Mundial en la primera autopista d’accés a l’aeroport, inversions en ampliacions de ports i aeroport, carreteres i autopistes, dessaladores, connexions de cable elèctric amb la Península, gasoducte, centrals de producció elèctrica, etc. L’ecologisme de tot això n’ha hagut de fer històricament campanyes, defensant espais, qüestionant els perquès de la necessitat d’aquests creixements que no volien atendre els límits, que en un context insular són ben evidents, denunciant la sobreexplotació d’uns recursos finits, un metabolisme inassumible per les ingents quantitats de materials i energia que ha d’importar perquè no en té i la problemàtica dels residus que genera i que no és capaç de reintegrar al cicle regeneratiu en forma de contaminació, abocaments, degradació de la biodiversitat, residus tòxics.

Tot això, a més, també ha implicat un creixement de població molt significatiu per a un territori tan petit que ha desbordat la seva capacitat d’assimilació d’una diversitat social cada cop més àmplia i també polaritzada, massa sovint invisibilitzada i que està travessada per fortes injustícies i discriminacions per raons diferents, però entre algunes, procedència, nivell adquisitiu i evidentment també, per raons de gènere.

Despossessió, desvinculació, pèrdua d’autonomia i sobiranies sobre la gestió dels essencials, dels béns comuns (energia, aigua, territori, cultura, habitatge, alimentació, temps, treball...) són conceptes que sorgiren al debat d’ahir, alguns de manera més evident i explícita, d’altres de manera més subtil i velada. Però tots amb la necessitat de ser revertits si volem tenir alguna oportunitat de garantir la sostenibilitat de la vida digna en el context local que ve i vindrà alhora, fortament marcat per un context global carregat de reptes i incerteses, tant els vinculats al caos climàtic que hem generat, als conflictes geopolítics, com al context d’escassetat (material i energètica) que marcarà les dècades vinents, la gran crisi de la democràcia que es viu arreu, en definitiva marcat pel conjunt d’allò que des del món acadèmic, Ivan Murray ha denominat emergències cròniques.

Així doncs, per on cal començar? Com transitar per transformar la realitat que ja gairebé ningú no s’atreveix a voler assumir com a “normal” o inevitable, ans al contrari, la realitat que cada cop més gent, més àmpliament i des de mirades més diverses, coincideix que necessita un canvi de rumb. Comencem primerament per posar límits a les lògiques globals que es reprodueixen a escala local, i que perpetuen, consoliden i aprofundeixen en les desigualtats, els desequilibris ecològics, les injustícies socials i la cooptació de les possibilitats d’emancipació d’una realitat que ens volen fer creure immutable. Polítiques específiques públiques i socials amb relació a l’emergència habitacional, el reforç i blindatge dels serveis públics i dels serveis socials, la preservació i regeneració dels recursos –especialment terra fèrtil i aigua– com a garantia de restabliment dels cicles ecosistèmics que possibiliten i alimenten la vida, la disminució de les capacitats d’allotjament i arribada de passatgers, el redimensionament en termes metabòlics de la nostra activitat econòmica, que ha de ser plural, diversa, transformadora i vertaderament resilient. Prou de polítiques neoliberals que continuen enfocant els seus objectius en la reproducció i acumulació de capital, en la canalització i inversió de doblers públics per a la transformació i enriquiments de les indústries i negocis que acaparen recursos i exploten el treball, en la consolidació de béns especulatius premiant infractors i apostant per polítiques regressives en matèria ambiental en temps de col·lapse ecològic. Només partint d’aquests enfocaments ja faríem palanca cap als nous horitzons que necessitam per a una cosa tan senzilla i transcendental com sobreviure(’ns). Això, i una societat amb capacitat per mobilitzar-se col·lectivament per fer-se escoltar, recuperant autonomia, dignitat i possibles.