“Un país secret fingint ser una província”

“Si volem que tot continuï igual, és necessari que tot canviï”. Aquesta és la sentència de Giuseppe Tomasi di Lampedusa a la seva cèlebre Il gattopardo, la novel·la que explica les vivències del príncep sicilià de Salina i la seva capacitat d’adaptació a qualsevol casta de revolució que vingui per baratar l’ordre establert. “I ara què passarà? Ca! Qualque intent de tiroteig innocu i, llavors tot serà igual, per més que tot hagi canviat”, continua.

Sembla, aquesta habilitat tan siciliana, un element comú a les societats illenques mediterrànies. A les illes, en general, ho sabem bé els mallorquins, tot es té. Un entramat invisible de relacions teixeix entre els indígenes una xarxa inaccessible per a qualsevol extern i inexpugnable per a qualsevol que hi vulgui posar mà. Un pany indestructible que ens salva i ens condemna alhora.

I els illencs d’avui, els mallorquins d’avui, sembla que vivim dins una nostàlgia estranya que ens vulgui fer tornar al temps medievalitzant i estamental en què els senyors naixien i morien senyors i els pobres naixien i morien pobres. Era un temps, també, aquell, en què els pobres rebien un tracte paternalista per part del senyoriu, fins al punt que l’explotat semblava agrair a l’explotador tanta magnaminitat, tanta generositat de deixar-lo ser pobre per no caure en la misèria. Alhora, però, el poble teixia la xarxa amb què es podien sustentar els uns als altres dins aquella pobresa immarcescible. Caure d’aquella teranyina ens duia al lleu trànsit, imperceptible, de deixar de ser pobre per esdevenir un exclòs, aquell terme tan santandreuià que avui està més en reure que mai.

Així ha estat fins a la revolució turística, la manera de viure dels pobres i la seva relació amb els rics. Però què en queda d’aquells mecanismes de poder en què, com deia Martí i Pol, “els sorolls ofeguen les paraules”? Més que els sorolls… els silencis! “Els illencs es contenen sempre; es posen plets i se saluden. És necessari ser educat; curós amb els detalls petits, si no, en un espai tan migrat, s’anirien matant entre ells”, diu Josep Lluís Aguiló en el seu magnífic Banderes en el mar, en una frase que es traspassa i es tradueix de forma màgica a la Sicília sense morts de Guillem Frontera.

Maria Antònia Oliver, a les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, hi deia: “Vós que sempre heu sabut mantenir l’ordre i heu sabut manejar liberals i conservadors, no ens deixeu tots sols. I el batle Riera es va fer republicà. I ja n’hi va haver, ja d’ordre, que el primer que fa una mica el burot es desperta a la presó si el renou és de política”.

Vivim en una Mallorca mestallada que lluita per ser moderna i adaptada al seu temps sense deixar de mantenir aquella idiosincràsia i aquell tarannà de les darreres centúries. I el camí cap a esdevenir una societat més justa, més igualitària i més conscient de ser qui és no és cap estora de pètals de rosa. Sabem qui som, però potser no sabem com volem ser. Ni si duim dins el paner cap taronja podrida.

Resulta que qui mou els fils de l’economia hotelera, i per tant de la gent que ens governa, és de llinatge Barceló o Melià o Fluxà o Escarrer. O fins i tot Nadal. Són una gent ofuscadíssima per la riquesa i el privilegi. I aquells pobres que eren pobres un temps avui no són tan pobres però continuen als peus dels cavalls dels senyors de nova planta, enriquits ara amb el contraban del bloquet i la piscina, del tot inclòs i el souvenir. Compren, venen, especulen, construeixen i fomenten la sobrepoblació de l’illa. Són polls entrats en costura que fan i desfan de forma vergonyant venent l’illa a preu de patató per esdevenir primeres fortunes mundials mentre mantenen dins ca nostra actituds provincianes i submises amb la metròpoli espanyola, només per sustentar un aura feta d’interessos i poder.

No hi val que siguin “un dels nostres”. No podem retre honors als qui malmeten el nostre patrimoni territorial, natural, cultural i lingüístic de forma impune i descarada. No podem fer lleis que tolerin, o fins i tot impulsin, l’enriquiment i la impunitat dels qui ja són rics. No podem mantenir pus aquest entramat de silencis podrits, de famílies i d’amistats de conveniència. No podem sostenir més aquest castell de cartes que du en el cap curucull el nom de la destrucció de ca nostra. Qui ens governi no pot ser el garant d’aquest statu quo, si es vol fer dir transformador, o fins i tot revolucionari.

El nostre país secret, “aquest país secret que fingeix ser una província” s’ha de llevar les clucales, ha de liquidar aquesta memòria de la por, aquest record perenne de la pobresa, i s’ha d’elevar amb dignitat per derogar els privilegis dels poderosos que ens venen a Espanya i al capital més salvatge. Com deia aquell, “hi ha una altra manera de viure”.