Paisatge amb ocells morts

Ja havia recorregut els carrers en obres de Belgrad, les seves noves avingudes endreçades i els carrerons (encara) atapeïts d'un altre temps, quan vaig adonar-me que el que m'estranyava de la ciutat no era ni que hi hagués un Zara o uns quants Starbucks, ni l'abundància (encara) de llibreries precioses, sinó el fet que la meitat dels rètols institucionals i comercials, dels cartells publicitaris i de les cartes de restaurant, no estaven escrits en ciríl·lic. Ho esperava perquè la capacitat de llegir un altre alfabet sempre m'ha excitat moltíssim: fa sentir-me que tinc la possibilitat d'endinsar-me en un altre sistema de pensament, en una realitat alternativa a la que m'han explicat i en la qual existeixo.

Tanmateix, tot d'una que vaig comentar el meu desconcert en una taula parada amb tots els plats de col concebibles, els filòlegs i poetes locals van advertir-me fluixet que si ho deia fort em prendrien per una persona de dretes. Es veu que, com que a la nostra Europa “moderna” i “oberta” fem servir l'alfabet llatí, qualsevol país que vulgui “modernitzar-se” i “obrir-se” ha de canviar d'escriptura per a “integrar-s'hi”. És clar que el canvi gràfic no comporta que, automàticament, els pobles de la Unió Europea entenguem el serbi, ni tampoc que els pobles de l'antiga Iugoslàvia sàpiguen xerrar català (o anglès), però la idea es basa en el fet que la unificació dels alfabets redueix l'estranyesa que sentim els uns envers els altres i fomenta els vincles. Mentre xarrupàvem rakia destil·lada a partir de totes les fruites imaginables, vaig pensar que aquesta conversió d'alfabets s'assemblava massa a la conversió de fes; i, mentre continuava rumiant-hi i un exlector de català a la Universitat de Belgrad m'anava assenyalant les franquícies que ja havien substituït algunes llibreries, va grallar una cornella –sens dubte en una llengua que no era la meva, però amb un grall prou entenedor: es disposava a recercar a la paperera a la qual ens acostàvem i volia que ens n'apartéssim.

Aprendre un altre idioma (o, fins i tot, estudiar-ne quatre coses quan viatgem) és emocionant, perquè crea l'oportunitat d'accedir a nous mons. A nosaltres ningú no ens vol fer canviar d'abecedari, però una torrentada de llengües turistes amenaça molt seriosament d'ofegar el petit univers local: els ho hem anat traduint tot, als visitants, i la seva curiositat i empatia envers la nostra manera de pensar i viure han desaparegut. La traducció és un art meravellós que facilita l'intercanvi entre cultures i, en última instància, l'enteniment; però si no traduïm per motius humans –si tan sols és un acte comercial– també deshumanitza.

Fa vint-i-cinc anys del darrer bombardeig de Belgrad. M'escolto els poetes del país i de les terres veïnes, i els entenc gràcies a les traduccions a l'anglès de Novica Petrović, Jovana Savić, Vesna Marić i Jelena Rodanović; però també pel to de veu, pels silencis, per l'expressió a la fesomia. El poeta Žarko Radaković (1947) demana un quilo de pa, un litre de llet o un tall de carn, i els placers li responen que no en tenen: “tenim mistos claus/ esponges condons”. Jelena Radovanović (1972) ens pregunta com pot “així/ tan despullada/ tan descalça / una trencadissa/ córrer per les ciutats mortes”. Marija Dejanović (1992) proclama que “el cos emmagatzema més memòria que la història mundial”, i que “ja no som a temps d'esperar la fi del món”. I Bojan Vasic (1985), enmig d'una rave en un paisatge nevat, agraeix la distància entre ell i el lloc on ara “els ocells/ s'estampen contra els parabrises”. Al lloc on soc ara, la llum ha canviat tot d'una: s'ha encès, vermella i rosa; i el vent ha començat a empènyer els encenalls d'un incendi a l'Albufera. Ha passat una parella de corbs marins que estic convençuda que m'avisava, amb xerrics específics que no havia sentit mai abans. 

Com animals que som, posseïm altres llenguatges que ens permeten la comunicació en circumstàncies vitals: tothom pot expressar i entendre l'avís que es cala foc. No em sembla, doncs, que necessitem un llenguatge postís, maquinat, per a la comunicació bàsica, havent-hi el so i el gest, i encara les imatges. La funció dels diferents idiomes, parlats i escrits, i de la traducció humana, és una altra: compartir la varietat de matisos en la diversitat de maneres de veure el món i de viure-hi. Tota unificació en aquest sentit, encara que en aparença ens iguali, ens empobreix, ens normativitza (dins una norma que no hem definit nosaltres) i ens entrega al discurs dels números. Les serpentines de canyís recremat han anat voleiant i caient en terra de la terrassa on jo escrivia; rodolaven amb el vent i xiulaven com una flauta espatllada, planyent els ocells que no han tingut temps d'alçar el vol del canyissar –plorant pels humans, que no comprenen.