El paisatge que serem

Sigil·losament i quan ja ens pensàvem haver arribat al zenit de la degradació estètica de Palma, han començat a aparèixer vàters a diferents indrets de la ciutat. Sí, no cal que torneu enrere, ho heu llegit bé: vàters. Són 26 WC portàtils instal·lats per Emaya, l’EMT i l’ORA, que venen a sumar-se als 15 de l’EMT que ja hi havia. En total, 41.

Però, a pesar de l’impacte visual i emocional, ens mostrarem comprensius. S’entén la necessitat i la urgència de la mesura, arran del tancament dels bars i cafeteries en el marc de les restriccions imposades per la contenció de la pandèmia. I, tot i l’efecte estètic i moral de la mesura, l’haurem de tolerar en atenció a un bé superior inapel·lable: l’inexcusable alleujament peremptori dels treballadors públics que exerceixen les seves funcions al carrer. Sempre que es retirin immediatament, això sí, una vegada que cessin les circumstàncies que han duit a la seva instal·lació.

A pesar de la provisionalitat i la impecable justificació de la mesura, haurem de convenir que aquests excusats portàtils de plàstic són la cirereta que necessitava una ciutat tan maltractada estèticament com Palma. La retolació desaforada, el mobiliari urbà incoherent, el parc arbori desarborat, els grafits vandàlics, l’omnipresència de l’automòbil, l’arquitectura banal... tot va desdibuixant una ciutat que no fa tant havia estat atractiva i habitable.

Diu Barack Obama a Una terra promesa, la primera part de les seves memòries, que un govern s’assembla més a un transatlàntic que a una llanxa motora, i que per això és tan complicat canviar de rumb i modificar les inèrcies en què estam immersos.

Davant això, la temptació de molts governants és refugiar-se en la política de titulars –tan barats i tan agraïts– o, en el millor dels casos, apostar per polítiques de nova planta. Sempre és més gratificant i lluït construir alguna cosa nova –especialment si és grossota i tangible– que esbraonar-se en quefers que no percebrà ni valorarà ningú: netejar, racionalitzar, redreçar, restaurar, apedaçar, reformar... Un pou sense fons i sense glòria. És més atractiu projectar un ambiciós bosc urbà, posem per cas, que reposar els centenars d’arbres que ha anat perdent la ciutat aquí i allà, i que ningú pensa a plantar.

També, per això, és mil vegades més fàcil fer lleis, cosa que sempre acapara les cobejades portades, que fer-les complir, tasca fosca i desagraïda, sembrada de mines i maldecaps, i mai ressenyada ni als breus de la secció local.

Aquest inveterat desinterès per fer complir les lleis és el que en realitat s’amaga sota la polèmica del mural de l’hotel de Son Armadams de Palma. En vista dels arguments que defensa el propietari de l’hotel i promotor del mural, Jaime España, és evident que el pobre home està completament persuadit que la llibertat dels ciutadans en la intervenció de les seves façanes és absoluta i que la dimensió social i col·lectiva de les ordenances urbanístiques no se li ha passat mai pel cap.

Però aquesta candorosa ignorància sobre el valor i el sentit de la normativa urbanística és fins a cert punt explicable i, fins i tot, previsible. Què podíem esperar si durant dècades hem estat exposant les retines dels més joves, sovint nascuts a fora i sense referents consolidats, al delicte flagrant i a la impunitat absoluta?

Com pot pensar algú que no pot empastifar la façana del seu hotel com li vingui de gust, després d’haver vist durant anys el que s’ha fet per tot Palma? Les cases de joc o les franquícies dentals, per exemple, fa anys que folren íntegrament les façanes dels seus edificis i, sovint, més enllà de la planta baixa. Són milers els negocis que exhibeixen retolació i publicitat en planta, tot i estar expressament prohibit. Proliferen les fruiteries low cost amb cridaneres retolacions sobresortints, òbviament també prohibides. Enlluernen les terribles marquesines de leds, altament invasives, que La Caixa i les perfumeries Primor han escampat agressivament per tot Palma...

Com podem retreure al nostre emprenedor de Son ARTmadams (sí, sí, també s’atreveix amb la toponímia) que aspiri a una façana 'diferent', si alguns indrets de Palma llueixen 'creatives' façanes dignes del millor carrer de Camden, i no passa res?

Aprofit des d’aquí per recomanar vivament la visita a La Casa del Oro a lo Bestia (sic), del carrer d’Aragó, núm. 39, de Palma: folre de color fúcsia brillant en planta baixa i entresol, reblit de lletres gegants en relleu i rematat amb horrors lumínics en 3D. S’hi ha d’anar. Com a mínim abans de tirar la primera pedra del desgraciat cas ARTmadams.

És ben hora que algú es cuidi d’aquesta ciutat incòmoda i descambuixada, que comença a metabolitzar amb alarmant normalitat moltes de les agressions que abans ens escandalitzaven.

Nanda Ramon és professora