Pal·liatius per acabar amb la desigualtat

He rebut per sorpresa una carta amb dos xecs per valor de 50 euros per comprar material escolar i he pensat que era un error però es veu que no, que el departament d’Educació els ha enviat a totes les llars amb alumnes de primària. La meva família, en aquests moments, no necessita aquest ajut. En canvi, hi deu haver moltes mares soles a qui cobrir la resta de despeses que comporta l’educació dels seus fills els suposa un esforç titànic, però la Generalitat ha decidit no fer distincions. És a dir, que rebin la mateixa quantitat uns pares milionaris que uns que estan en el llindar de la pobresa, amb un fill o amb tres o quatre, els funcionaris ben retribuïts i els aturats de llarga durada, els que tenen l’habitatge garantit i els que comparteixen un lloguer desorbitat. Pel que sembla ara la igualtat és donar a tothom el mateix. 

I és que el cafè per a tothom fa temps que se’ns va presentar com una mesura progressista per combatre la desigualtat i per això des de Sumar proposen donar una herència universal de 20.000 euros als joves de 18 anys. Quin incentiu per decidir el teu vot just quan t’estrenes a les urnes, no? D’aquí no res podrem treure les nostres paperetes a subhasta i esperar a trobar el millor postor. Aquesta iniciativa, defensa Yolanda Díaz, és una mesura redistributiva destinada a escurçar la bretxa entre pobres i rics. Jo soc de lletres, però diria que si a tothom li dones el mateix, ens quedem com estàvem, no? Només que amb uns quants milions de diners públics que s’hauran repartit per igual entre joves amb una herència familiar i els que ja se saben desheretats pel sistema, els que tenen assegurat el futur i els que no coneixen altra cosa que la incertesa, els que ja disposen de patrimoni i els que no poden comptar més que amb la força del seu treball. I, d’altra banda, aquest ajut, no arribaria tard? La pobresa en què viu ara mateix un de cada tres menors es traspassa de generació en generació i es cultiva al llarg de la infantesa fins a convertir-se en un determinant difícil de revertir. ¿Compensen 20.000 euros 18 anys de misèria i carències de tota mena? ¿Quant costa que un nen tingui garantides les necessitats bàsiques fins que arriba a l’edat adulta?  

La derrota de les esquerres pel neoliberalisme és més que evident però, tot i això, formacions com Sumar continuen volent donar gat per llebre al seu electorat. Seria més honest que assumissin la seva impotència en comptes de vendre’ns com a grans victòries les engrunes del pa sencer de la riquesa mundial que ens tiren com si fóssim gallines. Posar-se medalles per una reforma de la reforma laboral de Rajoy que és tan marxista-leninista que fins i tot la defensa Feijóo és riure’s a la cara dels treballadors. Els salaris baixos combinats amb la inflació i la precarietat camuflada pels contractes indefinits (que no ho són perquè no s’ha tocat l’abaratiment dels acomiadaments aprovat en la llei del PP) no desanimen els sindicats, que surten a celebrar el que és una autèntica estafa i l’enèsima traïció a la classe els interessos de la qual diuen defensar.   

La nova revolució serà donar-nos quatre duros i apa, a callar i a distreure’ns en el món feliç de les pantalles. Qui vol un estat del benestar sòlid i robust que garanteixi una bona educació independentment del codi postal de l’alumne? Que permeti l’emancipació individual, una bona atenció sanitària i la cobertura de les necessitats bàsiques en cas de malaltia, incapacitat o atur? Amb 18 anys és difícil tenir la perspectiva vital necessària per veure que l’herència universal és una enganyifa i que aquesta suposada esquerra ha decidit aplicar mesures pal·liatives per anestesiar el dolor d’una desigualtat que està arribant a nivells feudals.