Palestina només vol aigua i aire

Un manifestant oneja una bandera palestina damunt del mur construït per Israel en una protesta en contra del bloqueig israelià a Gaza a la frontera marítima de Palestina amb Israel.
17/02/2023
4 min

Sembla que el món ha interioritzat amb massa normalitat la idea que els conflictes que semblen anàlegs s'haurien de tractar, tanmateix, amb diferents vares de mesurar, és a dir, justícia a la carta.

Al cap d'unes poques setmanes de la invasió russa d'Ucraïna, l’Ajuntament de Barcelona va decidir suspendre temporalment les relacions institucionals amb Rússia i l'agermanament amb la ciutat de Sant Petersburg fins que es restableixin les llibertats i els drets humans dels ucraïnesos. Poc després, més d'un centenar d'entitats i milers de ciutadans pro drets humans a Palestina vam apel·lar a l'alcaldessa Ada Colau que, per les mateixes raons que en el cas d'Ucraïna, apliqués la mateixa vara de mesurar i suspengués el caduc, ridícul i manipulat agermanament amb Tel-Aviv i Gaza decretat per l'alcalde Clos el 1998, i també les relacions institucionals amb l'Estat d'Israel, que ocupa els territoris palestins des de 1967 i, segons l'ONU, Amnistia internacional, Human Rights Watch i diverses ONG més, hi vulnera sistemàticament els drets humans dels palestins.

L'alcaldessa va apreciar la nostra petició amb una lògica irrefutable. Va declarar insostenible aquesta situació i, valentament, igual que va fer amb Sant Petersburg (Rússia), va decretar el mateix per a Israel i Tel-Aviv, mantenint el principi de decisió temporal i fins al restabliment de la llibertat i els drets humans dels palestins.

La que se’ns ha girat! Hem topat amb el sionisme i els seus acòlits, des de la presidenta madrilenya, Isabel Ayuso, fins al candidat socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, passant per alguns supremacistes. Però destaco, sobretot, els partits polítics representats a l'Ajuntament.

Dimecres, 15 de febrer, vaig ser convidat a la comissió del plenari per exposar el relat dels palestins i palestines, de les entitats i els ciutadans i ciutadanes que varen signar la demanda de la suspensió. Disposava de sis minuts per portar-los el missatge dels 12 (dotze) milions de palestins, sis milions que sobreviuen a la diàspora i els altres sis milions que segueixen sota la cruel ocupació militar israeliana i que, sovint, fan la mateixa pregunta: ¿com és possible que tot el món, inclosos els EUA de Biden i la Unió Europea, estigui a favor de la solució dels dos estats però al mateix temps faci els ulls grossos davant l'expropiació arbitrària de terres palestines per construir colònies fortificades per a israelians fanàtics?

Les esmentades colònies i el mur il·legal –condemnat pel Tribunal de la Haia– han desconnectat pobles i ciutats palestins entre si, de tal manera que s’ha impossibilitat la formació de l'estat palestí acordat i anhelat per la comunitat internacional. En la sessió a l’Ajuntament vaig explicar que tots els països reben sovint informes de les ONG i l'ONU sobre les barbaritats que l'exèrcit israelià i els colons cometen sobre la població palestina. Mentre jo exposava el meu relat, em fixava en les mirades absortes dels representants dels partits. Em rebien amb exquisida educació però estava clar que no m’escoltaven. Tenien el vot i el discurs prèviament decidits.

Jo els parlava de drets humans, de l’aigua, de llibertat, i a ells (ja estan en campanya electoral) només els interessava criticar l’alcaldessa Colau. Ometien, per exemple, que la suspensió de l'agermanament del 1998 va ser sol·licitada pels palestins, que ho feien amb el suport de milers de ciutadans barcelonins i també de més de 110 entitats, entre elles la UGT, CCOO i altres de tota mena. Que quedi clar: no va ser una ocurrència de l’alcaldessa. Alguns regidors municipals repetien tòpics com que “Israel és l'única democràcia a la zona”. Li replicàrem: “Senyoria, la democràcia és incompatible amb un estat com l’israelià, que practica mètodes d’apartheid segons els organismes anteriorment esmentats, i, mirin per on, que també fou denunciat i condemnat pel Parlament de Catalunya".

La gran periodista israeliana Amira Hass afirma: “A Israel hi ha democràcia per als jueus i dictadura militar per als palestins”. I l’exfiscal general d'Israel Michael Ben-Yair va afirmar fa poc en un article publicat arreu: “He de concloure amb enorme tristesa que el meu país s'ha enfonsat en un abisme moral i polític tal que en aquests moments és un règim d'apartheid”.

Vaig llegir un article en aquest diari signat per un visceral i partidista escriptor que pretenia ser graciós. Es mofava de l’alcaldessa Colau i d’una entitat partidària de la suspensió de les relacions bilaterals de la ciutat amb Tel-Aviv que es diu Aigua és Vida. L’articulista es va permetre posar en dubte que l’entitat tingui un “coneixement seriós del conflicte”. Doncs bé, cal dir alt i clar que aquesta entitat és la que va denunciar, juntament amb altres, les malifetes de l'empresa israeliana Iberpotash en les seves inversions a les mines del Bages –les que ara contaminen els rius–, una empresa que ara nega l’accés a l'aigua a la població palestina. I això, esclar, no agrada a molta gent. Però també hi ha ingenus de bona fe que apel·len a “no enderrocar ponts”. Lamentablement, amb Israel, que des del 1948 s’ha passat pel folre les lleis internacionals i les resolucions de l'ONU, només serveix la intervenció contundent de la comunitat internacional.

Estimats tertulians i articulistes, no invisibilitzin els palestins i palestines que han demanat que se suspenguin els acords i es deixi de ser còmplice per omissió del seu patiment i de les injustícies que viuen cada dia. Escoltin els afectats, no parlin en nom seu ni els amaguin.  

stats