Palestina, Ucraïna i les eleccions europees

L'origen de la unió política d'Europa és complex i respon a molts factors, entre els quals la dinàmica de blocs pròpia, però la voluntat política de no repetir la guerra i el feixisme van ser potser els motius que més van pesar entre les opinions públiques dels socis fundadors.

Fa algunes dècades, a les portes de la I Guerra Mundial, les tensions interimperialistes van alimentar la carrera armamentística i, davant d'una minoria d'esquerres, les opinions públiques europees es van alinear sense gaires problemes amb el nacionalisme dels seus governs i la lògica de guerra. El 1914 els socialdemòcrates alemanys van renunciar a un dels principis del socialisme, la lluita internacionalista per la pau, i van votar els crèdits de guerra al seu Parlament. La història posterior és coneguda; un bany de sang, la Revolució Russa, Versalles, l'apogeu dels feixismes i una nova guerra mundial precedida de la guerra d'Espanya.

Avui el futur d'Europa es veu condicionat per la guerra russo-ucraïnesa, pel conflicte palestino-israelià que no deixa d'escalar i per l'auge electoral de les ultradretes que sincronitzen els rellons amb els seus homòlegs americans (Milei governa a l'Argentina mentre els EUA esperen el retorn de Donald Trump). Avui a Itàlia governa Meloni, hereva del partit del feixista Giorgio Almirante, aliada amb el partit de la família Berlusconi i amb Salvini. A França Le Pen s'està consolidant com a favorita per succeir Macron i a Alemanya l'AfD apareix com a primera força en intenció de vot en algunes enquestes. A Espanya, el PP ja governa amb la ultradreta en diverses comunitats autònomes i pràcticament totes les enquestes auguren que, si hi hagués eleccions generals, aquesta mateixa fórmula seria la que adoptaria el govern espanyol.

L'auge de les ultradretes europees es produeix a més a més en un context de guerra russo-ucraïnesa el desenvolupament de la qual està lluny de ser l'esperat per les cancelleries europees. "Fuck the European Union" va dir el 2014 al seu ambaixador a Ucraïna Victoria Nuland, en una conversa telefònica detectada pels serveis d'intel·ligència russos i difosa àmpliament a les xarxes socials. Amb l'Euromaidan i amb els acords de Minsk, la UE va preparar el terreny per a una guerra per delegació contra Rússia fent seva la recepta de Nuland de quedar-se amb la pitjor part. Borrell reconeixia fa poc a Le Grand Continent que, amb Trump o sense Trump, els Estats Units deixaran a Europa la ingrata tasca de finançar l'OTAN i l'esforç de guerra contra Rússia. Quan es podia esperar que els líders europeus encoratgessin un acord de pau entre Rússia i Ucraïna assumint la realitat de dos anys de guerra, diversos líders europeus amb Macron al capdavant diuen que no es pot descartar una guerra encara més oberta amb Rússia. El que diu Macron amb amplis suports mediàtics és bàsicament que anem assumint una guerra amb una potència nuclear en sòl europeu; una cosa mai vista des de fa tres quarts de segle. La mateixa Unió que reivindica el dret dels ucraïnesos a defensar-se i el seu dret a estimar-los i fins i tot a intervenir directament contra Rússia és la que legitima el genocidi israelià contra els palestins mantenint intactes les relacions comercials i polítiques amb Israel. En aquest context arriben unes eleccions europees emmarcades també en la possible reelecció d'Ursula von der Leyen per seguir al capdavant de l'executiu europeu. La dirigent alemanya representa avui el suport europeu sense fissures a Netanyahu i l'assumpció sense complexos d'una guerra amb Rússia.

I l'esquerra? Els sectors socialdemòcrates europeus fa dècades que estan alineats amb la lògica atlantista i, en el millor dels casos, amb una política d'apaivagament amb Israel. A més, compten amb el suport de la família política dels verds, liderada pels alemanys, que defensen sense complexos l'OTAN i Israel.

Precisament per això i a l'ombra de les mobilitzacions europees a favor de Palestina, les eleccions europees del juny són una oportunitat perquè l'esquerra antimilitarista europea desplegui una campanya de mobilitzacions al Vell Continent per defensar la pau i també una Europa amb autonomia respecte als EUA que contribueixi a la pacificació d'Ucraïna, que assumeixi una relació amb Rússia que eviti la guerra i que pressioni de veritat Israel per aturar el genocidi.