Quan el Pallars (no) va desaparèixer
Un dia Tremp va estar a punt de desaparèixer. Just a la fusta d’alzinera. Els trempolins i conquencs DF (Llimiana, Guàrdia, Salàs…) veien com tot s’anava esfumant, alçant el vol i sense avió. Cames ajudeu-me. Va passar quan va passar tot.
Tenim la sort, i la tecnologia ouija, de xerrar amb un trempolí de principis de segle XX. Què us passa? “Les malures del camp han empobrit la comarca fins al punt que la vida es fa impossible. La gent jove ha marxat a les Amèriques a buscar feina que proporcioni un tros de pa. Les poblacions han quedat minvades en dues terceres parts”. Ni més ni menys. Sequeres, inundacions, la fil·loxera! Els moribunds agafen pel coll el seu diputat de districte a les Espanyes, Josep Llari. Paio, el Govern ens exigeix “els mateixos tributs que abans, quan Tremp era rica i plena”, i “no podem pagar perquè la misèria ens consum, i el govern davant d’una excusa tan justificada contesta fent cercar pels fusells dels civils les viles mortes a les quals l’aplanament de la misèria ha donat la quietud dels cementiris”. Però els nínxols de les necròpolis es belluguen.
Bocins de làpides en mà, tot Tremp DF en assemblea decideix una pista cap a la resurrecció. Poble i conca “acorden demanar hostatge a països americans, més generosos que aquesta desagraïda terra espanyola. Si d’Amèrica contesten satisfactòriament, serà la primera volta que un districte emigri sencer. Volen marxar vells, dones, fins els malalts; marxarà tothom, no quedaran a Tremp només que els recaptadors de la contribució i les forces de la Guàrdia Civil”. Hi ha contesta.
Tremp passa de 6.996 habitants el 1875 a 4.682 el 1910. Llimiana, de 855 persones el 1857 a 476 el 1910… I a la resta de pobles surten de les tombes amb banyador i flotador. Molt del seu ADN el trobareu a l'Argentina, Cuba, Uruguai i Panamà. L'èxode pallarès és oceànic i contra vent i marea. Un exemple zodíac heroic: dels set catalans que anaven al Titanic (1912) només en van sobreviure quatre... i tres eren del Pallars Jussà. Hi eren, justament, per l’oxigen de les Amèriques. Precisament es parla poc del gas existencial de la llibertat. Tot moria. La vinya s’escanyava però el vi no podia sortir ni arribar. Glups!
El Pallars, el Pirineu Occidental, es dessagna perquè la ferida més gran és la que no es veu, ni hi és: el tren. Molts pallaresos que fan les Amèriques marxen perquè el tren que els havia de connectar amb Catalunya, França, Europa no apareix. Des de 1856 amb el primer raïl… Fins al 1949 no arriba a Llimiana. El 1950 a Tremp. El 1951 a la Pobla. Via morta. Mai més ni més enllà. Un coitus interruptus de país. Una frustració, una negació, una desaparició. Rodalies al segle XXI va fatal, però al Pirineu no han vist mai els trens que ja es van idear al XIX. Catalunya és sempre una hipòtesi ferroviària. El futur no arriba mai. I les infraestructures són violència.
Des del cementiri primitiu de Mur. Des d'aquest tossal mortuori. Des del poble de Collmorter, des de Cal Soldat, es veu la resurrecció. El castell de Mur esbufegant-nos des del 969. És el cep immortal del Pallars Cellers DF davant una vall de vidre vida. Les copes de demà són fetes d’aquest aire. Vins d’alçada que posen el cel a les ampolles. Brindem pels que van haver de marxar. Brindem pels que fan que el Pallars no desaparegui. Bevem la terra. En el vi hi ha la veritat. Les vinyes són ja una infraestructura de país. Són un tren invisible que sense marxar de casa arriben a tot el món. Salut!
