Pallassos
En algun lloc vaig llegir la història d’un metge en pràctiques que, acompanyant una doctora més veterana, va haver-se d’enfrontar a una situació que, pel que es veu, és bastant habitual: una mare que no volia vacunar la seva filla perquè estava convençuda que les vacunes contenien un microxip capaç de controlar la ment. El metge jove explicava que la doctora no va intentar rebatre en cap moment les idees d’aquella dona. Després d’escoltar-la pacientment, immutable, l’únic que va fer va ser mirar-la fixament i dir-li: “Això és el que Ells volen que pensis”.
La jugada és magistral. El clàssic combatre el foc amb foc, la conspiranoia amb més conspiranoia. A escala hipocràtica, no sé si té gaire encaix en el llibre de bones pràctiques mèdiques, però en l’àmbit tàctic és impecable, perquè no val la pena perdre el temps argumentant racionalment amb algú irracional. Si el vols tombar, l’has de vèncer en el seu propi terreny, pujar l’aposta. De fet, després de pensar-hi una estona, aquella mare va decidir que aquella nova capa de paranoia li resultava prou convincent per vacunar la seva filla.
L’anècdota ve al cas, perquè fa temps que em deman quina podria ser la manera més eficaç de desactivar l’extrema dreta i pens que hauríem de començar a fer servir les mateixes estratègies en el terreny del debat públic.
De fet, els demòcrates americans sembla que acaben de despertar i han començat a atacar Donald Trump on més li cou: l’ego. Fins ara Biden i companyia havien tractat el magnat com un rival polític a l’ús amb votants a l’ús, però l’experiència els ha deixat clar que argumentar que Trump és un perill contra la democràcia no serveix de res, perquè, en el fons, molts dels seus seguidors el voten perquè és just això, un perill per a la democràcia. Em sembla més intel·ligent una aproximació més honesta i sense dramatismes, com la del candidat a vicepresident Tim Walz que va definir els seguidors d’aquell escrot pansit amb perruca com “a bunch of weirdos”, una colla de tarats. Això també em recorda el que li vaig sentir a dir a una reportera de ràdio que cobria les protestes contra el trasllat dels ossets del Gnom Maligne (aka Franco), que va venir a dir d’ells que eren només quatre freaks. Hi havia en el seu to un punt d’incredulitat entorn del fet que hi hagués tants mitjans pendents d’un grup de gent tan reduït i a la vegada tan òbviament tocat del boll.
I aquesta incredulitat és justificada: és surrealista el temps que inverteix l’esquerra a batallar amb la dreta en el seu terreny, acceptant tàcitament el seu marc de pensament i deixant que el seu poder mediàtic i a les xarxes els imposi l’agenda. I no és que no cregui que tota aquesta gent no suposi un perill, només és que tenc la sensació que com més alarmades, nervioses i atemorides es mostren les esquerres davant l’avenç del populisme de dretes, més empoderats se senten els seus soldadets, que a més ja tenen certa experiència comportant-se com el típic bully de manual. Potser, en això també, és hora que la vergonya canviï de bàndol i que deixem d’intentar guanyar en el terreny de les idees morals a segons quins personatges que només mereixen que en facem befa i quatre riallades a costa seva. Perquè o ens indignam (i guanyem) o ens en fotem d’ells (encara que guanyin i, per tant, guanyem nosaltres). Potser és hora de recordar-los als pallassos que són només això, uns pallassos. Pallassos bastant tristos i depriments, això sí, però al cap i la fi, pallassos.