Palma: barraquisme a l’àtic
Els problemes de l’habitatge a Palma han incorporat un cert nombre d’edificis a la ciutat prohibida per a les classes mitjanes. Tot plegat s’ha fet via rehabilitació o, sovint, per un procés radical de deformació. Així, tenim una ciutat per a rics, una per a les classes mitjanes (cada dia més a l’extraradi) i, després, hi ha la multitud de persones de les quals no agrada parlar, els pobres, com si el nostre silenci atenuàs la seva gana i set de justícia. És difícil destriar les fronteres socials entre ciutats perquè s’assenten en arenes bellugadisses, i tant avancen deu metres com en retrocedeixen vint. Hi ha llocs on cohabiten les classes mitjanes altes i les baixes. En aquests llocs, ca teva puja o baixa de preu segons l’estatus exhibit pels edificis veïnats. A quina part de la frontera social se sentirà fixada casa teva quan s’acabin els renous, les grues, els trepants o els moviment d’homes amb armilles estrepitoses: el resultat final intervindrà, i no poc, en la valoració econòmica de la teva llar.
Pinzellada d’experiència personal: just davant d’on visc, un edifici de pisos il·lustra aquestes batalles urbanístiques: en diríeu un edifici de classe mitjana, més o menys adesat i habitable, que en cap cas us havia fet mal d’ulls. Ara el seu àtic l’habiten persones que deuen ser molt feineres, perquè no aturen de fer reformes i ampliacions. El resultat és com si una barca supervivent d’un naufragi multicolor suràs a la deriva per l’onatge encara no ben aplacat. Home, la veritat és que la vista des de casa meva ha canviat, i molt, per mal: tant que m’ha passat pel cap alguna vegada denunciar unes obres que, ho juraria, es duen a terme sense els permisos corresponents. Vaig estar a punt d’amollar, en presència d’una autoritat amb comandament directe en aquests afers, la meva retòrica més verinosa contra el barraquisme aeri implantat en una perspectiva inevitable.
No ho vaig fer, no vaig voler posar en perill el feble habitatge d’una gent pobra quan s’han desenvolupat, més al centre, arquitectures caríssimes a l’abast de persones molt riques; arquitectures que sovint trenquen el paisatge ciutadà no pel seu art, sinó per la seva altivesa i ostentació, per marcar el territori dels massa rics; i que em molesten molt més que aquesta barca navegant, derrotada però no vençuda, aquí davant, entre cel i terra, amb molts de colorins i restes de materials de construcció de segona mà, encara útils.