Anar a pams
Actualment és un sistema que tots hem interioritzat, tant que ens sembla obvi. Però, ara fa 150 anys, l’aplicació del sistema mètric decimal va sacsejar la quotidianitat dels barcelonins. Tot havia començat quasi un segle abans, quan un bisbe ficat a revolucionari, Charles Maurice de Talleyrand, va proposar a l’Assemblea Nacional francesa homologar els pesos i mesures que, en aquella època, eren diferents segons cada regió europea. Agafant com a base el metro, la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre, van enviar dos equips a fer les mesures d’un tram entre Dunkerque i Barcelona. Per aquest motiu, Pierre-André Méchain es va desplaçar a la capital catalana, on va utilitzar la torre del castell de Montjuïc per fer els seus càlculs. Després de diverses peripècies, els dos equips de la comissió van tornar a París, on es van construir unes barres de platí que feien exactament un metre, a més de definir el quilo i el litre. Aquest nou sistema d’unitats es va adoptar a França a finals de desembre de 1799.
A Espanya, però, tot i haver col·laborat en el projecte, aquells avenços es van veure amb precaució, venint de la França revolucionària. I no es van canviar les antigues mesures, com la vara, la lliura, la faneca o l’arrova. Només els científics espanyols que van participar en la comissió francesa, com Gabriel Císcar o Agustín Pedraves, van protestar. El 1800 Císcar va elaborar una memòria, on proposava adaptar els noms al castellà, denominant vara medidera al metre, millar al quilòmetre,unera al litreiunal al quilo.El 1821, a l’inici del Trienni Liberal, ho va tornar a proposar, com també ho va fer Salvador Ros i Renart a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Tanmateix, la tornada de l’absolutisme el 1823 va refredar aquells propòsits.
La primera introducció del sistema mètric decimal es produeix força més tard, amb el reial decret de 1849. A Barcelona apareixen immediatament acadèmies i cursos d’aritmètica mercantil basada en el nou sistema, com el que oferia el professor Andreu Avelino al carrer Baixa de Sant Pere. No obstant això, ningú va fer cas d’aquella normativa. Tot i que, tres anys més tard s’havia d’ensenyar a les escoles, fins a l’any 1867 no va ser obligatori per a l’administració, i a partir de 1869 per a la població en general. A Barcelona, l’alcalde va publicar un ban l’estiu de l’any següent. I el març de 1871, un nou reial decret donava com a termini l’1 de juliol per a la seva implantació. Així, al mes de maig, la nostra ciutat es va avançar i va ser la primera d’aplicar el sistema mètric al comerç, ara fa 150 anys.
Mesures i pesos com la cana, la lliura, el jornal, el ral de velló, la quartera, la mujada o el barriló estaven molt integrats a casa nostra, i els comerciants barcelonins van posar tota mena d’obstacles al canvi. La premsa recull diversos aldarulls entre els paradistes del mercat i les autoritats, mentre els venedors ambulants es declaraven en rebel·lia. Malgrat tot, el comerç convencional es va reunir a la Llotja i van aprovar l’ús del nou metre, el quilo, el litre i la pesseta dividida en cent cèntims per a les seves transaccions. I aquell desembre ja es van quantificar multes d’entre 5 i 50 pessetes als infractors, i es van repartir nous pesos per a les romanes. La premsa satírica proposava adaptar el parenostre al sistema decimal.
L’any 1880 es van implantar definitivament les noves mesures, tot i que en el món rural no s’acabarien d’introduir fins a les primeres dècades del segle XX. En resum: quant pesen i mesuren realment les coses que ens envolten? Un debat que es va perllongar quasi un segle, provocat pel modest metre, el vulgar litre i l’innocu quilo.
