De l’article de Josep Pijoan (Barcelona, 1879-Lausana, 1963) publicat avui fa 125 anys a La Renaixença (15-VII-1899). Pijoan va ser un intel·lectual lúcid en la maduresa i d’activisme ideològic precoç (tenia 20 anys quan va escriure aquesta peça). Era, com Joan Crexells, una personalitat representativa del noucentisme català, cosmopolita, erudit i tenaç: arquitecte, historiador, crític d’art; professor a Roma, Toronto, Califòrnia, Chicago; recercador a Londres; promotor de l’IEC, el MNAC, la Biblioteca de Catalunya, el I Congrés de la Llengua Catalana; assessor a la Societat de Nacions.
Els esdeveniments es precipiten i ens troben sense haver acabat la nostra feina. Faltava el punt final a la laboriosa tasca de tants anys empresa pel catalanisme. Està encara per fer l’acte solemne en què Catalunya desperta, i amb completa possessió integral de la seva consciència, es dirigís a les demés germanes de l’antiga corona aragonesa, demanant-les-hi el seu concurs i oferint-les-hi la seva força. El catalanisme havia deixat això per l’últim. Comprenia que havia d’ésser tot Catalunya i no la majoria dels catalans la qui pactés amb ses germanes de raça i civilització, i confiava resignat que arribés l’hora. Però en el fons de cada un i en els sentiments generals de tots els patriotes catalans, al mateix temps que una viva simpatia pels demés regnes de la històrica confederació, s’hi desenrotllaven esperances del seu reviscolament i de la nova abraçada que farien amb la nostra pàtria. [...] Ah, la fe en una moderna federació plena de l’esperit de llibertat que viu en tots nosaltres era ben potent! En parlàvem poc, però hi pensàvem molt, i la nostra fe està a punt d’ésser recompensada. Tingueu fe tan sols com un gra de mostassa, deia qui podia dir-ho, i s’acostaran a vosaltres les muntanyes. Nosaltres hem vist més que una muntanya una illa sencera travessar la mar fent via cap aquí. La graciosa Mallorca va acostant-se, i des de les finestres de la casa-pàtria es distingeixen ja les blanques puntes del Puig Major, i la dolça flaire dels tarongers de Sóller i Valldemossa arriba ja fins a Catalunya. Aviat tota l’illa, de Pollença a Palma, ressortirà en l’horitzó per a venir a ancorar davant de la nostra Pàtria, com corre la germana petita a casa de la gran en un dia de dol. Així ho pressentíem de fa molt temps; així ens ho fan esperar les últimes manifestacions autonomistes de Palma, i això és segur que tard o d’hora ho arribarem a veure, ajudats per la força natural que uneix el que és semblant i separa l’antitètic. Nosaltres conjurem els mallorquins que no es retardin més i que vinguin sense perdre temps a unir-se amb les nostres reivindicacions polítiques, que no han de faltar a Mallorca il·lustrats patricis per a dirigir-los cap aquest camí. Nosaltres els ho demanem en nom de la nostra comuna història i de la nostra comuna llengua [...] Que vinguin amb la seguretat completa de què davant la nostra unió, València no podria per més temps deixar d’escoltar la veu de la nostra sang i s’ajuntaria a nosaltres per a reclamar i exigir allò que de dret ens toca. [...] Davant les idees absorbents i centralitzadores de l’Espanya actual, ressortiria victoriosa i novament moderna la tradicional bandera de la llibertat i l’autonomia, que és el fonament de les nostres idees polítiques. [...]