La pandèmia de la desigualtat

Càritas alerta: arran de la crisi del covid-19, una de cada tres llars formades per menors de 29 anys a Espanya es troba en risc de pobresa. La desigualtat provocada per la pandèmia ha afectat especialment els joves i han augmentat en mig milió les persones d’entre 16 i 34 anys que estan en risc d’exclusió social.

És només un estudi i comencen a sortir-ne més. A poc a poc anem tenint dades sobre com la crisi del coronavirus ha afectat les nostres vides, més enllà de la nostra salut. Oxfam ens explicava aquesta setmana que les deu grans fortunes del món s’han duplicat durant la pandèmia, mentre que els ingressos del 99% de la població han caigut. A Espanya, els milmilionaris també s’han enriquit, alhora que més d’un milió de persones viuen el dia a dia amb greus carències materials. Però per saber si el covid-19 realment ha augmentat o no les desigualtats cal que posem aquests números en perspectiva.

Aquest és l’exercici que fan els professors Luis Ayala i Olga Cantó en un informe de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa en què analitzen la desigualtat en la distribució dels ingressos a Espanya en els últims 50 anys. I per què ingressos? Perquè la renda disponible és un indicador clau per mesurar el nostre nivell de benestar. Sens dubte, ens falta una part fonamental de la fotografia de la desigualtat, la riquesa que tenim de forma independent als nostres ingressos. Disposar, per herència o per un motiu X, d’un gruixut compte bancari té un impacte important, per exemple, en la possibilitat d’accedir a l’habitatge, i pot marcar grans diferències entre membres d’una mateixa generació que ingressin el mateix. Però mirar, com fan Ayala i Cantó, què ha passat des de l’any 1973 amb els ingressos de les famílies és un exercici clau per entendre on ens trobem ara.

Tradicionalment, Espanya ha tingut nivells de desigualtat més alts que la resta de països d’Occident, amb l’excepció dels anglosaxons, i, a més, presenta algunes peculiaritats. Per exemple, són molts els països on les desigualtats augmenten a partir de mitjans de la dècada dels 70 i sobretot als 80. En canvi, al desenvolupar el seu estat del benestar precisament durant aquests anys, Espanya va aconseguir reduir en aquell moment els nivells de desigualtat. Una sanitat i una educació públiques ajuden a fer que les trajectòries vitals de la gent no depenguin tant de la família on es neix.

A Catalunya hem tingut uns nivells menors de desigualtat que a l’Estat, però sempre per sobre de la mitjana europea. I, de fet, mentre els nostres nivells de desigualtat estaven augmentant lleugerament recentment, a la zona euro es mantenien estables. Històricament, els grans augments de la desigualtat durant les crisis no s’han vist recuperats, ni a Catalunya ni a Espanya, en les èpoques de creixement. I la crisi pandèmica no sembla ser una excepció.

Una de les conclusions més preocupants de l’estudi d’Ayala i Cantó és que durant la Gran Recessió (la crisi que vam viure entre el 2008 i el 2013) es van destruir una part important de les classes mitjanes. Cal tenir en compte que els països més igualitaris tenen unes classes mitjanes-baixes molt grans. La mateixa Olga Cantó s’hi refereix com una pega (o barra d’enganxar) social. A partir de la Gran Recessió, gran part d’aquestes classes mitjanes-baixes a Espanya (famílies d’una persona amb un sou net mensual de 1.000 a 1.500 €, o de dos adults i dos nens amb 2.000-2.300 €), cauen a la classe baixa al perdre una fracció notable dels ingressos. La nostra societat comença a assemblar-se des de llavors a les de països més desiguals, com els EUA: molta classe baixa, força classe alta i molt poca classe mitjana.

Per tant, i a diferència del que s’acostuma a deduir d’informes com el d’Oxfam o certs discursos polítics, el nostre problema de desigualtat no es basa en les grans fortunes, sinó en unes classes baixes que no paren de créixer. Les polítiques d’austeritat de la darrera crisi van fer que fossin moltes les famílies que van passar a ser classe baixa fa una dècada. Ara, malgrat haver après d’aquell error, una crisi massa llarga ens pot portar al mateix resultat. I al mig, com a grans perjudicats, de nou, els més joves, aquells que necessiten recursos per crear les famílies i empreses del futur i que tenen menys ingressos que generacions anteriors. El seu problema no és que hi hagi rics, sinó que ells i elles són pobres.