Pandèmia i territori: una reforma pendent

Durant aquests mesos de pandèmia hem anat veient la importància de la definició dels límits territorials. En efecte, els confinaments perimetrals municipals i comarcals han posat de manifest l’heterogeneïtat del territori català. En el cas dels pobles molt petits, el confinament municipal és impossible de complir, ja que molts no tenen els serveis ni els comerços necessaris. A més a més, la gran majoria se situen en entorns poc poblats i on no hi ha aglomeracions. En el cas de les ciutats grans, el fet de no poder sortir del municipi s’ha traduït en una saturació dels espais verds i d’esbarjo disponibles, com Collserola. Tal com vam comentar en un article anterior, en el cas de l’àrea metropolitana el confinament municipal i comarcal també evidencia que no s’ha tingut en compte la densitat d’aquest territori, que concentra el 40% de la població catalana.

Han anat passant els mesos i la resposta a les restriccions imposades ha estat pràcticament sempre la mateixa: aplicar mesures homogènies a un territori heterogeni. Però el territori català no és uniforme sinó que es caracteritza per una disparitat de situacions pel que fa a la mida dels municipis i els diversos sistemes urbans existents. A més a més, el fet metropolità de Barcelona té la seva pròpia especificitat, ja que el territori que compta amb una institució (l’Àrea Metropolitana, amb 36 municipis) no coincideix amb el territori funcional o regió metropolitana, format per 164 municipis interconnectats per la mobilitat quotidiana i el mercat de treball.

Els debats sobre l’organització territorial dins de Catalunya no han estat prioritaris en els darrers anys. El darrer intent de reforma de l’organització territorial de Catalunya va ser l’any 2000, quan es va presentar l’anomenat informe Roca. A iniciativa del Parlament de Catalunya, l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya va ser elaborat per una comissió formada per vuit experts i presidida per Miquel Roca. Plantejava diverses accions dirigides als municipis amb menys habitants; d’altres adreçades a la divisió comarcal i el funcionament dels consells comarcals, i finalment introduïa les vegueries com a nova delimitació pròpia de cooperació entre municipis, en detriment de les províncies. L’informe Roca va generar una gran polèmica –en relació especialment a la configuració del mapa municipal i la supressió dels municipis més petits– i, finalment, les accions de reforma van quedar bloquejades. L’any 2006 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya reconeixia la designació de les vegueries com "l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local" i també l’existència d’àrees metropolitanes. Dues lleis foren aprovades al darrer ple de la legislatura de 2006-10: la llei de vegueries i la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Mentre que la primera no s’ha implementat, la segona va donar peu a la creació de la institució metropolitana que ara complirà deu anys de vida.

Tanmateix, la resta de temes queden pendents: la fragmentació municipal deguda a la mida dels municipis, la idoneïtat de les comarques, la convivència de vegueries i províncies, la inadequació entre l’àrea metropolitana de Barcelona i la regió metropolitana i el reconeixement d’altres fets metropolitans. La gestió de la pandèmia ha manifestat que necessitem polítiques que tinguin en compte la diferència territorial. A les portes de tenir un nou Govern, seria el moment d’abordar aquesta qüestió. Ens hi posem?

Mariona Tomàs Fornés és professora de ciència política a la UB.