El pantaix dels sebel·lins
Els sebel·lins tenen els ulls grossos i prenen fua amb les cames abans d’alçar el vol. Són nocturns i fan els ous en terra. De nit, de lluny, podeu sentir dins la fosca els seus giscos, que a dies, potser en funció del nostre estat d’ànim, ens semblen esglaiosos, i a dies, festius.
Dimecres, que és fresc, la fàbrica Quely feia el llançament d’un plastiquet anomenat Obrequelis, un ormeig que sembla que té per objectiu pal·liar les frustracions dels nous mallorquins que no suporten el drama que, de cada quatre intents de xapar les galletes d’Inca amb les dents, un sigui fail. Exactament el mateix dia, la Conselleria de Salut em feia arribar una gentil convidada a dipositar una engruna de la meva femta dins un potet en el marc del pla de detecció precoç del càncer de còlon. Una passa més en aquest veloç passeig pel raval de senectut que sembla que he encetat definitivament.
Llegesc un fil de Twitter que es mou perillosament entre un bonisme setanter i un conservadorisme ressentit i contemporani: “Vull donar les gràcies als meus pares per educar-me amb normalitat. Per no parlar-me de sexe quan la meva obligació era només jugar. Per no demanar-me si volia ser nin o nina ni convidar-me a explorar el meu cos. Per enviar-me al llit quan sortien dos rombes. Per no permetre que jugàs amb el que volia. Per ensenyar-me a respectar el qui pensava diferent (...). Gràcies per regalar-nos aquella llibertat que sembla que ara hem perdut presos de mòbils, de prohibicions i de censures”.
Fa pocs dies, d’una tirada i sense aixecar la vista del mòbil, llegia un article de Francesc Viadel que m’havia arribat per whatsapp. Es lamenta, el professor valencià, dels efectes de la irrupció estrepitosa del ChatGPT, “un model de llenguatge computacional que permet generar un text de forma automàtica a partir d’un context donat”. Entre totes les aplicacions, programes, APP i modernors vàries, es lamenta Viadel, “ha mort el disseny, però també ha mort la lectura, la redacció, la documentació pacient, el treball elaborat”.
En dues sessions de pla lector al meu institut, m’he empassolat el darrer còmic de Tomeu Seguí en solitari: Boomers, es diu. Un retrat costumista d’una generació sobrepassada pel temps i els esdeveniments. Se sent fora de lloc i, sobretot, fora de temps, el protagonista de Boomers: “Un apàtrida del temps”.
A Autodefensa, l’arriscada minisèrie documental i autoficcional creada i protagonitzada per Berta Prieto i Belén Barenys, es mostren tots els motlos trencats: el de les relacions humanes, el dels projectes de vida, el de la bondat humana, el del presumpte equilibri entre home i dona, el de l’evasió permanent, el de la fràgil salut mental, el del desfici d’una generació que se sent perduda enmig d’un oceà comunicacional tumultuós i infinit. Alhora, però, també una contestació indubtable, rocosa, seguríssima, als mals vicis enquistats del patriarcat i als alliçonaments morals tan en voga adesiara, darrerament. És obligatori, tenir referents i ser-hi fidels i mimètics?
Mentrestant, Margalida Munar, jove influencer poblera, té fixada aquesta sentència mantenidora d’esperances i il·lusions: “Em fascina que m’expliquin coses que no sé”.
Els boomers mallorquins som fills d’una generació indubtablement oral i hem construït la nostra estructura mental amb els bastiments de la paraula dita. Cert és que hem perdut, inevitablement, moltes coses pel camí. Rondalles, cançons… Però entre els baleigs d’una oralitat mil·lenària, hem servat encara una riquesa fraseològica considerable; una acumulació de llegendes, contarelles, curiositats i fets succeïts important; un coneixement de la nostra toponímia, i del nostre patrimoni urbà i paisatgístic, que ens arrela al lloc d’on som; i encara més, un coneixement inevitable de la nació, entesa ara com el conjunt de les persones que la conformen. Què passa amb tot aquest castell de cartes essencialista? S’esbuca? O es reconstrueix amb essències diferents i igualment nostres?
Espanya, com França, fa tres segles llargs que fa feina per esborrar-nos del mapa. No se n’han sortit gaire bé, la veritat. Ni tan sols l’escolarització massiva dels anys seixanta i setanta va aconseguir tombar la potència de l’oralitat catalana de Mallorca. Ni de la cultura escrita. Tampoc la irrupció de ràdio i televisió a totes les cases va reeixir. Ni tan sols les onades migratòries peninsulars pogueren minar de forma definitiva la nostra presència caparruda.
Avui, però, apàtrides del temps, alguns sentim com alguna cosa s’ha esqueixat greument. Assistim, a estones impertèrrits, a voltes impotents, a un canvi de paradigma moral i referencial voraç que barata un creuament de mirades per un clic a una pantalla; una pregunta per una googlejada; la por per la falta de respecte; la pausa i la reflexió per l’histrionisme i la sobreactuació; la tristesa per l’atac d’angoixa; i el sentit de pertinença a un territori i a una gent per un grapat de followers a l’exhibicionista Instagram o a l’alienant TikTok.
Així idò, l’espanyolització definitiva sembla que no ens arribarà tant per la via mesetària, que també, sinó per l’acció alienant d’un capitalisme global que entabana ramats de xotets de cordeta amb pantalles i absurditats diverses. El salt al buit no és sols nacional, sinó social. I així, entre la por irracional de morir-nos i el pànic raonable per una eventual mort d’un món que creguérem tenir a les mans, transitam per les camades inhòspites del món d’ahir, acompanyats només pel pantaix astorat d’uns sebel·lins cansats d’alarmar-nos amb el seu cant estrident i visionari.
