Pantalles i gegants

Espanya ha arribat a una altra final futbolística i tornen a la catalana terra les discussions metafísiques. En realitat, tot és bastant més senzill: la gent –entenent per gent la majoria, el gran grup que té patrons de consum similars– és del que hi ha. Si no n’hi ha, és impossible ser-ne. I encara més si el que hi ha és el que sempre ha tingut el monopoli legítim de la representació simbòlica internacional. Si a sobre resulta que hi juga un nen prodigi que avui fa disset anys, és català i juga al Barça, i l’equip ha jugat un futbol com per merèixer l’Eurocopa més que cap altre conjunt, la majoria no es posa cap pedra el fetge, perquè la gent és del que hi ha, sobretot quan guanya. I el que hi ha és selecció espanyola, i el que no hi ha és selecció catalana. 

Naturalment, es pot anar en contra del que hi ha i, en el cas de la roja, les raons perquè un català pugui anar amb Espanya són òbvies. Veus com juguen a futbol i et sembla una qüestió d’estar al cantó correcte de l’esport. Però una cosa són els gustos futbolístics i una altra ser soci del mateix club que els orgullosos exhibidors de banderes, monteras, cares pintades, bombos i lololós, animats pels mateixos locutors per als quals la selecció espanyola hauria de ser una continuació del Madrid però per altres mitjans. Ho tenen tot a favor, fins i tot les pantalles instal·lades a les places públiques que facilitaran la imatge uniforme de país unit per una mateixa causa. Davant la qual cosa hi ha el dret a proclamar que nosaltres no som d’eixe món.