Pantalles i joves: arreglant vidres a martellades
Estava fent neteja de correus i butlletins quan m’he quedat atrapada en un que comença així: “si tens entre 18 i 30 anys, t’interessen els drets humans i la tecnologia, vine. Aplica per formar part d’un programa amb joves d’arreu del món. Parlarem de canvis liderats per joves i teixirem una xarxa resilient”. Si m’he quedat atrapada és per la mirada constructiva, respectuosa i potenciadora que desprèn la invitació. El que m’ha colpit és el contrast amb les narratives mediàtiques habituals.
Si us pregunto en què penseu quan parlem de joves i drets digitals, probablement us vindran al cap titulars sobre control dels mals usos i addiccions. Poso la mà al foc que els discursos més presents són els que focalitzen els riscos (hi són i no els podem negar), narratives que s’orienten a la por i només conviden a solucions restrictives, de contenció i prohibició. Si el mantra és que no dormen perquè estan en connexió permanent, que no saben viure sense el mòbil a la mà i que l'única manera de governar la situació és prohibir els mòbils fins als 16 anys, el marc de possibilitats és francament reduït. Com ja deia Chomsky, tan important és el que es diu com el que s’amaga. S’està consolidant un imaginari negatiu i patologitzant que pot precipitar decisions legislatives i governamentals de mirada estreta.
No obstant això, l’evidència científica sobre l’exposició a pantalles i el fet de patir angoixa i depressió és encara confusa i poc definitiva. El volum de diagnòstics d’addicció i usos problemàtics de videojocs o d’internet no arriba al 10%. Pel 90% restant, si hi ha sobreusos probablement és a causa d'una manca d’hàbits digitals o bé un símptoma que emmascara un problema de base. I només l’ajuda professional ens podrà treure del dubte. L'única afirmació que se sosté és que en cas de molta exposició a xarxes, les persones en situacions vulnerables són les que veuen perjudicada la seva salut mental.
Que importants que són els imaginaris per construir i reproduir realitats, i quin paper tan fonamental que hi tenen els mitjans. Alhora, em sembla irresponsable aquesta cobertura mediàtica parcial i jutjadora. Alguna cosa no estem fent bé si assenyalant les (males) vides digitals dels joves el que alimentem són els sentiments d’angoixa i culpa. Angoixats perquè es troben captius en els espais de socialització digital. Culpables per no poder controlar l’impuls d’estar en connexió permanent. Per a tots plegats, els mitjans tradicionals són un mirall desfigurat on es miren poc i cada vegada menys. Protegir la salut mental dels joves assenyalant-los i alimentant la seva culpa, és com reparar un vidre trencat a cops de martell. Els mateixos titulars que alerten com els hàbits digitals poden afectar la seva salut mental, acaben empitjorant el seu benestar. Com si els adults ho tinguéssim resolt. Com si fos fàcil fer-ho sense ajuda. Com si no fos un problema sistèmic.
Tant consens al voltant del discurs de la por fins i tot fa malpensar. I després de l’exemple d’Austràlia, França, Itàlia (i els que vindran), encara diria més: ves que no faci servir els joves de cas d’ús. I que així com amb la Covid ens vam acostumar a les aplis de rastreig de moviments, amb l’excusa de protegir els menors d’edat estiguem obrint la porta a assajar noves eines de control biomètric, verificació d’identitats i rastreig de comportaments virtuals.
Per tot plegat, em pregunto si caldria reivindicar una mena de pacte informacional que defugi l’adultocentrisme i el despotisme. Això no vol dir oblidar el problema, sinó ampliar el marc de debat per donar cabuda a l’acció i la cerca de solucions que empoderin. Imaginem que durant una setmana premsa, tele i ràdios ens mostressin com els joves són agents de canvi gràcies a les seves destreses digitals. O donessin veu a les històries de connexió, suport i sosteniment mutu que alberguen les xarxes socials. Els joves no necessiten més control, sinó escolta i reconeixement.
Les respostes elaborades requereixen temps i reflexió conjunta que l’economia de l’atenció no vol acollir. Un temps que ens han fet creure que no tenim mentre nedem (joves i grans) entre esquers de clics. Els mecanismes que fomenten titulars simplistes i autoritaris són els mateixos que exploten les inseguretats adolescents. Mentre la queixa i el malestar estiguin servits, l’esperança l’haurem de regar amb debat social constant. Només així podrem reclamar entorns digitals justos, lliures i saludables.
