Les pantalles m’estan tornant boja

Em pos a llegir i sent que el mòbil vibra. Respir i pens que continuaré amb la meva lectura. No l’agafaré, perquè no és necessari que miri què passa immediatament. Llegiré i resistiré. No tocaré el mòbil. No ho pens fer. I, a continuació, tanc el llibre i em pos a llegir un missatge banal i absolutament prescindible, que m’ha fotut del tot la lectura. Ja que hi som, don una ullada a les xarxes socials. Sempre hi ha cridòria i ric una estona amb algun comentari irònic que m’alegra el dia.

Ja que hi som, per què no mir un vídeo, d’aquests curts sobre ximpleries que m’agraden tant? Els meus preferits són els d’històries de superació d’animals: cans, moixos, cabres, conills, serps i rates que havien estat defenestrats per la societat i que a la fi troben una família que els estimi i els faci feliços. Mira que n’he vist, però sempre em pega plorera, perquè molts són vells i no són conscients que aquesta allau d’amor que ara gaudeixen serà efímera perquè es moriran aviat. També m’agraden els de minicases, perquè surt gent que diu que s’ha retrobat amb ella mateixa a una llauna de 10 metres quadrats amb rodes. Aquests els faria obligatoris a les escoles, perquè són una bona manera de preparar els joves de les Illes per al futur que els espera.

Després de mirar vídeos absurds, sempre puc posar-me un joc de paraules, d’aquests que diuen que mantenen el cervell en forma i que t’asseguren que tens una edat mental d’uns 30 anys, amb totes les facultats mentals en la seva màxima esplendor. Si no, sempre puc recórrer als clàssics escacs.

O em pos una sèrie? Una d’aquestes comèdies americanes amb capítols de vint minutets, que tenc temps de sobra.

De cop, és com si sentís plorar. I veig el llibre al sofà, tot sol. Perquè ni tan sols els moixos se li acosten. No l’he tractat bé i li deman perdó. L’abraç i l’obr. Però després d’una estona de pantalles és com si algú m’hagués ficat una pilota de ping-pong dins del crani i rebotàs sense aturar. Llegesc el paràgraf una, dues, deu vegades. I encara el podria llegir una altra... Mir fixament la pàgina per concentrar-me, però la pilota de ping-pong em provoca pensaments dispersos, com que dissabte hauria de comprar detergent, que em va agradar una entrevista a un director de cinema o que hauria de quedar amb unes amigues que fa temps que no veig. No hi ha manera d’estar concentrada i m’enfad. Així que em pos a llegir com si anàs restreta, amb determinació i fent molta força. A poc a poc, el cap comença a volar, com quan llegia de petita. Els músculs es relaxen, la respiració es fa més lenta. I ja no som jo. Avui som na Rita i estic a punt de partir a Nova York a oblidar-me de tot i aprendre anglès –Rita és la protagonista de Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent.

El mòbil torna a vibrar en diverses ocasions, però aquesta vegada ni me n’adon perquè, per una estona, he recuperat el seny.