Pantalons
La novel·la que m’ha proporcionat calma i entreteniment en els dies d’atabalament nadalenc ha estat La cartera, de Francesca Giannone. L’autora, nascuda a la regió de la Pulla, al sud d’Itàlia, ha recuperat i reelaborat amb un cert to de culebró, la vida de la seva besàvia Anna.
Anna era una italiana del nord que va anar a parar per amor a un petit poble de la Pulla a començament dels anys trenta, quan les diferències entre el nord i el sud de la península italiana eren encara més accentuades que avui mateix. La forastera –com la coneixen a Lizzanello– topa amb el masclisme i el conservadorisme dels autòctons i procura rebel·lar-s’hi mirant de no provocar un terrabastall a casa seva.
Així, el marit d’Anna accepta remugant que la seva dona opti a la plaça de cartera del poble i, més endavant, que cometi l’acte revolucionari de posar-se pantalons. A la novel·la, la cartera de Lizzanello encarrega aquesta peça inspirada per l’actriu Katharine Hepburn, que va ser una de les pioneres d’aquesta moda a Hollywood.
El poble rep l’estrambòtica idea de la cartera amb enraonies i desconfiança i la Giovanna, l’amiga de l’Anna, que la segueix en la iniciativa dels pantalons, acaba pagant-ne un preu molt car.
Els pantalons, aquesta peça de vestir que ara ens és imprescindible, van ser un element revolucionari no fa tant de temps. Les meves àvies no van posar-se mai uns pantalons.
Per curiositat, miro quan i on va popularitzar-se l’ús d’aquesta peça i topo amb una informació sorprenent: el primer poble d’Espanya on les dones van posar-se pantalons va ser Tomelloso, a la Manxa, que no és precisament un racó conegut pel seu avantguardisme. Per què? Doncs perquè les dones de Tomelloso, a final del segle XIX, van obtenir un permís extraordinari per fer servir aquesta peça de roba per treballar.
Les dones contribuïen a la construcció de cellers subterranis en les capes més superficials. Els homes eren els encarregats d’excavar a les més profundes. És a dir: si els treballadors miraven amunt, podien veure la roba interior de les dones. Un permís extraordinari per a la indumentària de les dones va ser la solució a aquest problema gravíssim.
Aquest fet extraordinari va ser portada de la publicació Blanco y negro l’any 1896, amb dues dones vestides amb pantalons i un text que deia: “Ofrece dicho pueblo la particularidad de ser acaso el único en España donde usan pantalones las mujeres, demostrando con esta prenda varonil que como los hombres trabajan y que con ellos alternan en las duras faenas del campo”. L’article ometia el petit detall que, aquest costum no s’havia pres per a la comoditat de les treballadores, sinó per “protegir la seva intimitat”.
L’article aclaria que “El hecho de llevar pantalón no exime a las mujeres portar falda o refajo, que se presenta a modo de mandilete dejando caer todo el vuelo colgando en su parte trasera para facilitar el trabajo”.
Als anys trenta, Amelia Earhart –despareguda quan intentava el primer viatge aeri al voltant del món– va crear una línia pròpia de moda amb peces pràctiques per a la seva manera de viure.
Altres pioneres en aquesta qüestió van ser la pintora Rose Bonheur, les escriptores George Sand i Agatha Christie o la cirurgiana americana Mary Walker, que va ser detinguda diverses vegades per vestir pantalons en públic. Gràcies.
