Paper de canyet, gemec de saluet
Vaig preguntar al ney:
de què et lamentes?
com pots gemegar sense tenir llengua?
El ney va respondre:
M’han separat del canyar
I ja no puc viure sense gemegar i lamentar-me.
Rumi.
Heu intentat arrancar una mata de canyes o de canyet amb les mans? Segurament que no podreu. Les seves arrels són fortes i profundes, cerquen el batec i les venes del món. La xarxa teixida d’arrels arriba a l’infinit. Heu escoltat el canyet de s’Albufera quan es vincla al fort vent de tramuntana? El canyet tan fort i tan fràgil, que fins i tot reviu després de les flames. Manté la vida i la identitat alhora que s’adapta a les circumstàncies més adverses. Així és s’Albufera, així som nosaltres.
Canyet de gemec, canya de lament arrossegada pel corrent, que t’han separat del teu llim. Tan sols com un Ney tornaràs a calmar els esperits ancestrals que habiten llacunes, síquies i torrents. Quan aneu a peu per s’Albufera, que no vos enganin els ulls; sou en una terra que –com la vida– només admet ser viscuda i esdevenir una experiència real. Ompliu la bellesa i el vostre buit. Els millors sons que vos acompanyaran seran els de les aus, les aigües adormides amb el seu romanç, els vents... Però, sobretot, deixau-vos amarar pel silenci dels qui un dia hi varen viure i treballar. I si trobau a terra una canya separada o trencada, no romangueu com un jonc de fulles, agafau-la. La terra de s’Albufera és com una llar on tornar, una unitat per recuperar, un paradís perdut que espera el seu retorn.
El canyet és humil, regenera les aigües dolces, reneix una vegada i una altra per donar vida. Durant segles, ens va regalar el bagatge que alimenta la terra i el bestiar; però un dia va ser protagonista de viatges i avenços industrials. Matèria primera per als dibuixos dels infants, també embolcall de sardines i arengades –paper d’estrassa, en deien les nostres mares. Paper d’estrassa gruixat i arrenglerat sota els taulells a les botigues de Mallorca i d’Anglaterra, sobre el qual dibuixàvem la bolla del món. Sense canyet no viu la Queca, ni podríem escoltar el saluet que entra de la mar, persistent i gemegós.
La companyia de dessecació anglesa anomenada New Mallorca Land and Company havia transportat a s’Albufera tres grans motors de vapor per remoure i buidar l’aigua del prat i les llacunes. Així fou com va arribar la civilització del primer món a aquestes terres. Abans del 1869 la maquinària infernal ja treia foc i fum; era la primera vegada que a la contrada escoltaven el ronc d’un motor en funcionament. Els segadors de canyet i els escuradors, que sabien parlar amb el vent que pentina els canyars, ja no tornaren a escoltar el cant de les fotges en zel. La maquinària més gran a sa Roca, una segona i més petita a Sant Martí i la tercera al Pla des Pinar. Necessitaven carbó per moure les pales i xuclar les aigües. Els vaixells de Londres arribaven al port d’Alcúdia carregats amb el negre mineral i, de tornada, omplien les bodegues i les entranyes dels vaixells amb fardells de canyet premsat. Les botigues londinenques embolicaven el seu rosbif amb el nostre canyet.
Després de l’etapa de l’enginyer i predicador W. Green (1863-1869), va arribar R.H.Waring (1869-1885). Aquest home s’adonà ben aviat del negoci: no calia fer paper a Londres, el farien a sa Roca. La primera fàbrica de paper de canyet a s’Albufera va funcionar entre el 1880 i el 1892. Els indicis que n’han restat ens fan pensar que Waring anava a mitges amb el propietari J. La Trobe Bateman. La segona fàbrica de paper de canyet va arribar el 1917 de la mà de Gual de Torrella, i també va durar devers deu anys, fins que Papelera Española li va pagar un cànon de 55.000 pessetes de l’època per tal que deixés de fabricar el preuat paper. La tercera i última fàbrica arribaria el 1938 i amb una part de capital italià quedaria constituïda la Celulosa Hispánica. Aquesta aventura arribaria fins al 1966. En el moment de més esplendor hi treballarien unes cinquanta persones. Finalment, el canyet tornaria a esser canyet.
Una cultura (Al)buferera amb un passat industrial. Històries d’una gent de perfil sec, colrat, de rictus cansat i mirada nostàlgica, amb gemecs anònims, de segadors i escuradors, homes que amb l’aigua fins al coll treballaven amb el sol, entre la suor i l’esperança, perquè coneixien el mític encanteri de s’Albufera. Tant d’esforç per tal que les mares poguessin embolicar les rajoles de dolça xocolata, mentre nosaltres intentàvem arribar als taulells. Els investigadors Francesc Lillo i Manolo Espinosa varen poder parlar encara –als anys vuitanta– amb els darrers treballadors de la fàbrica de paper: en Joan Argenta, en Paco Ferré Remedios, en Joan Serra i en Guillem Llompart Gerrer... quin llegat més valuós.
Quan tornis a passar per s’Albufera, atura’t, mira les canyes i el canyet. Veuràs com besa el vent alhora que vibra, xiula, xiscla i gemega. Avui, ara que les falcelles han emmudit, deixau-me enfilar cap a l’horitzó, fins que em perdi entre els raigs del sol i les ombres del canyet. Anau, anau... el canyet i el saluet vos esperen... escoltau, escoltau.
A l’amic Joan Socies i Bennàssar.
Pere Perelló és escriptor
