DirectorEl debat sobre les mal anomenades fake news –prefereixo parlar-ne com el que són: desinformació– és recent, però el fenomen no té res de nou. I l’exemple més proper el trobareu al dossier d’aquesta setmana a l’ARA Balears, sobre la caiguda en desgràcia de Joan Carles I, amb el silenci amb què durant molts anys molts periodistes –no tots– varen cobrir el rei d’Espanya; la manca de voluntat d’investigar-ne els punts foscos, les activitats irregulars. L’historiador Paul Preston, a l’entrevista que li fa Antoni Bassas, ho anomena una “prohibició voluntària” per no indagar gaire el que feia el monarca. I és una bona definició. Però aquesta prohibició voluntària, acompanyada de notícies afalagadores i descripcions sedoses dels seus actes públics, de les vacances a Mallorca i de les sortides en veler, era desinformació.
Quan el periodisme renuncia a indagar, molestar i explicar, perd el seu sentit. Deixa de ser periodisme per convertir-se en alguna mena de propaganda. I d’això ja n’hi ha massa. Durant dècades –segons Preston, fins fa només deu o dotze anys–mitjans de comunicació que ara fan veure que s’exclamen varen difondre propaganda monàrquica negant-se a fer ni que fos una ullada als draps bruts de Joan Carles de Borbó, desinformant els seus lectors. Ara la caixa dels trons s’ha destapat. Però pot ser que la desinformació continuï:ho sabrem si el rei emèrit, per a qui s’ha obert la veda, s’endú totes les mirades mentre ningú –o massa pocs– intenten descobrir què sabia Felip VI de totes les irregularitats que envolten el seu pare. Ho sabrem, també, si ningú intenta comprovar si és veritat que hi ha institucions de l’Estat que s’han dedicat a mossegar per defensar el rei, com denuncia Corinna zu Sayn-Wittgenstein.