La parada dels melons
Un subjecte vingut de qualsevol indret d'Europa (en aquest cas, d'Itàlia) que munta un negoci d'hostaleria tèrbol a les Canàries i acaba detingut i condemnat per narcotràfic a les Balears. Aquesta és, resumida, la història de Francesco Meloni, pare de la flamant primera ministra italiana, Giorgia Meloni, líder del partit d'extrema dreta Germans d'Itàlia. L'hem sabuda, la història, aquesta setmana, a través del Diario de Mallorca. Ja hi ha qui la llegeix com una manera d'emblanquinar la ideologia mussoliniana de la nova premier: com que el pare era un tarambana (en algun article s'ha indicat que era anarquista, com donant a entendre algun tipus de relació entre el fet de ser anarquista i el de ser delinqüent i mal pare), s'explica que la filla sigui tan conservadora, i defensora de la família tradicional. Dues objeccions: primera, Giorgia Meloni no és conservadora, ni tan sols molt conservadora, sinó feixista, i hi ha una diferència insalvable entre una cosa i l'altra, per molt que l'extrema dreta –tant a Itàlia com aquí– s'esforci a presentar-se, de manera volgudament confusionària, com a centredreta. I segona, la família que ara anomenam 'tradicional' o fins i tot 'convencional' (és a dir, formada per una parella heterosexual i els seus fills) no és o no hauria de ser una bandera de la dreta, i encara menys de l'extrema dreta. Si ho és, vol dir que l'esquerra s'ha tornar a deixar prendre un espai que també hauria de saber reclamar amb naturalitat com a propi.
Però tornant al Meloni pare, propietari de restaurants primer i traficant de haixix després, la seva peripècia no tan sols el defineix a ell, sinó tot un perfil de personatge més que habitual entre nosaltres, que acaba recalant a les Balears com les mosques ho solen fer ja sabem on. Ho tornarem a dir: així com hi ha ciutats al món especialitzades a atreure talent (Londres, Berlin, Milà, Nova York, Tòquio, Copenhaguen; fins i tot, a una certa distància d'aquestes, Barcelona i Madrid), existeixen altres llocs que són imants potents per fer venir el pitjor, i Balears sens dubte és un d'aquests indrets. Els vividors, els aventurers de mala casta, els estafadors, els que aparenten ser molt (perquè tenen doblers, aconseguits qui sap com) però no són res o pitjor que res, i, en definitiva, els cercadors de doblers fàcils saben que tenen aquí la seva Meca, afavorida pel complet descuit de les autoritats espanyoles de tot el que no sigui Madrid (ja no diguem de les colònies d'ultramar) i per una població que literalment adora qualsevol fantasma adinerat que se li posi al davant, amb una cobdícia que no és exagerat qualificar de patològica. De vegades, aquests personatges són simples tocahores com el pare de Giorgia Meloni; en altres ocasions es presenten amb tota la pompa imaginable, emparats fins i tot pel principal partit d'Espanya o per la casa reial.
Meloni, en efecte, vol dir en italià 'melons', i Giorgia Meloni no va dubtar a fotografiar-se amb un parell de melons davant dels pits per veure si així gratava algun vot més. Per desgràcia, és el tipus de populisme groller i ridícul que també fa fortuna aquí amb facilitat. La victòria de Meloni en un país tan absolutament central en tots els sentits per a Europa com és Itàlia es pot relativitzar tant com vulguem, però és profundament inquietant. Especialment quan es veu des d'Espanya, un país on la idea de democràcia en bona mesura encara es troba per construir. No és una sana alternança democràtica, ni tan sols un canvi de cicle: és un símptoma clar de degradació.
Sebastià Alzamora és escriptor
