La paradoxa Bildu
Qui l’ha vist i qui la veu. Margarita Robles, provinent de la judicatura progressista, va tocar poder el maig de 1993, a les acaballes del felipisme, com a subsecretària d’estat de Justícia i d’Interior. Va impulsar la investigació del segrest i assassinat de Lasa i Zabala, va fer neteja en part dels GAL -el grup que sota l’empara de l’Estat practicava la violència contrarevolucionària al País Basc- i va ordenar la recerca i captura de Luis Roldán. El 2014, en una entrevista a Jotdown, recordava aquella etapa: “No em van posar mai cap pega al que jo creia que havia de fer”. I afegia: “Que una persona com el general Galindo fos condemnat permet veure que tots els ciutadans són iguals davant la llei”. La mateixa Robles apel·la ara al secret per protegir el CNI de la investigació d’uns indicis de delictes i legitima en seu parlamentària que es pugui saltar impunement la llei per espiar persones vinculades a l’independentisme.
¿On arriba l’autoritat dels governs que gairebé sempre acaben plegant veles quan s’entra en els espais de la foscor? Sembla que l’aparell d’estat tingui clavada l’espina del clamorós ridícul que va fer no descobrint el moviment dels milers d’urnes que van anar d’un cantó a l’altre del país el 2017. “Què ha de fer un estat quan algú declara la independència?”, es pregunta la ministra, i respon que hi ha casos en què tot està permès. Robles assumeix el paper de dolenta. I Sánchez creu que amb aquest desplaçament del focus d’atenció guanya marge. Cap a on? Fa temps que mira cap a la dreta, però no sembla que hi hagi de trobar gran cosa. Feijóo, atrapat per Vox des que ha arribat, manté el PP en el no.
L’independentisme, extraviat en les seves querelles internes, està estancat en la sobreactuació. Posar un gest testimonial per davant d’una llei destinada a temperar alguns efectes de la crisi en curs és una demostració d’impotència, que no fa cap servei als ciutadans. Una política que comença i acaba en els gestos cansa. Sembla que el PNB fa escola al País Basc i que Bildu ha après que és més útil fer política que jugar a fer política. Paradoxalment, Bildu, l’innombrable, els ha salvat la cara a tots: al govern, al PP i a Esquerra.
