La paradoxa del Caló del Moro i la societat civil
“Tus tristezas son bellas, / mar de espasmos gloriosos. / Mas hoy en vez de estrellas / tienes pulpos verdosos.” (Mar de Federico Garcia Lorca)
El Caló del Moro s’ha convertit en un símbol de l’època actual. Al seu dia, es va fer famós per les llargues cues de visitants que pretenien fer-se un selfie –a “la cala més bonica del món”– per alimentar la glòria efímera d’un like, iconografia de la banalitat consumista en ple capitalisme del desastre. Tot és un ball de mirades impacients i d’excitació, lluny de la profunditat de la contemplació. Ni tan sols, el brunyiment de l’arena, l’espavilament de l’aigua o la trèmula emoció de l’embat mariner, simplement són porositats reduïdes a píxels sobre superfícies planes. L’agonia de l’eros com a germen de sentiments universals. Pops color verd paper moneda.
Arriba una nova temporada turística i el Caló amplia el seu sentit icònic. La batlessa de Santanyí abraça el discurs contra la massificació, al mateix temps que l’Ajuntament, que ella presideix, duplica la capacitat de l’aparcament per a visitants. Un dia de festa reivindicativa la Guàrdia Civil intimida els festaires congregats a la platja i deixa pas lliure als turistes que hi arriben. La duplicitat de la dreta desconcerta: a la vegada pretén defensar una idea i la seva contrària, simplement per distorsionar la realitat i obscurir la veritat dels interessos que representa, com el doppelgänger o la teoria del doble fantasmagòric. D’altra banda, la Llei mordassa serveix d’excusa per limitar el dret dels ciutadans a manifestar-se i expressar-se lliurement, ho havia advertit l’ONU.
La premsa sensacionalista alemanya i anglesa tracten els mallorquins com a saltejadors del bé comú i antics vilatans afamegats. Amenacen de no tornar a venir, ofesos per l’ocupació aborigen del Caló. És el discurs de la por i del colonialisme, el mateix que els col·laboracionistes locals han utilitzat durant dècades: “Abans del turisme es passava fam, anàvem amb espardenyes”. No és cert, les penúries d’aquell moment eren resultat de la Guerra Civil i de la dictadura, no de la condició de ser mallorquí. Les Illes Balears, des que existeixen estadístiques, mai no han estat per sota de la mitjana del PIB per càpita espanyol. El turisme va contribuir al desenvolupament de les Illes en una manera similar al que aquestes van contribuir al “miracle” alemany i europeu, ja que es van convertir en lloc de repòs i recuperació de la força de treball de la indústria centreeuropea.
La dualitat de la dreta, l’exhibicionisme de les forces d’ordre, l’exuberància colonial de la premsa sensacionalista i les ereccions del mercat, producte del desig irrefrenable d’una Mallorca tota en venda, formen un còctel perfecte de pornografia política. Una poció per camuflar les intencions del poder econòmic i utilitzar la por del “no vindran” per doblegar voluntats. Però, la realitat diu el contrari, mai no ha deixat de venir un sol visitant per l’interès proteccionista dels ciutadans. La preservació ha estat sempre sinònim de qualitat i seny, en tot cas, han passat de venir per la massificació i l’estandardització. Podria dir-se que la paradoxa del Caló del Moro representa la il·lusió per l’explotació perpètua de l’illa de Mallorca, un mercat continu.
La paradoxa amaga un conflicte de classe, però, essencialment fa referència a una qüestió de sobirania. Per superar-la caldria exercir el dret a tenir un model social i econòmic propi, inclusiu –basat en el turisme com motor principal– i qualitativament diversificat i eficient. Com enfrontar-s'hi? El Fòrum de la Societat Civil de Mallorca, des de fa temps, planteja definir una estratègia de país per una transició econòmica, ecològica i social a través d‘un procés de participació obert. Una actitud que podria situar-se en la senda de recomanacions de la Comissió Europea sobre la participació efectiva dels ciutadans i les organitzacions de la societat civil en els processos d'elaboració de polítiques públiques.
Ara, organitza el I Congrés de Turisme de la Societat Civil, que culminarà aquest 26 de juny a l’Estudi General Lul·lià. Es parteix de la idea que, de turisme, en pot parlar tothom, no només els professionals. Aquesta afirmació se sustenta sobre el fet que (1) el turisme és una activitat econòmica que implica tant el sector públic, com el privat, i afecta, directament o indirectament, el conjunt de la societat; (2) el territori i el medi són la matèria primera de l’activitat turística; (3) és irrefutable que medi i territori són un bé públic; i, (4) la capacitat sobirana per decidir sobre tot això està radicada en la ciutadania. Enfront de la despolitització de l’economia, cal reivindicar la democratització de la raó econòmica.
Quin és el turisme que volem? És el títol del document que està obert a debat al Congrés de Turisme de la Societat Civil. Una pregunta oberta a la gent, a corporacions i a entitats ciutadanes. Una proposta d’una estratègia de país per a una transició vertebrada sobre quatre eixos: decreixement de l'oferta turística, diversificació econòmica, cohesió social i justícia ambiental. Decreixement i diversificació, fins ara, paraules tabú. No són un caprici, ni una simple digressió intel·lectual, en la perspectiva de l’horitzó assenyalat per la UE i del benestar social i de la qualitat de vida, en són el més raonable. Pensar que tenim la capacitat per escollir parlar o no del tema és il·lusori, llevat que s’estigui disposat a arribar al col·lapse. Busquem en comú respostes a la pregunta.
