La paradoxa de la innovació catalana
En l'àmbit científic i tecnològic es parla de la paradoxa europea. La ciència europea està al màxim nivell mundial, però comparativament costa transformar aquest coneixement en innovació molt més que en altres països, ja siguin els Estats Units o els països asiàtics. A Catalunya disposem d’instituts de recerca de primer nivell, i les universitats ocupen llocs rellevants en els rànquings mundials, però patim el mateix dèficit de conversió del coneixement científic en innovació.
La pandèmia ha demostrat la importància de disposar d'indústria local sana i competitiva, i paraules com relocalització han deixat de ser tabú. Tanmateix, la continuïtat de la indústria existent i la relocalització no tindran lloc sense un sistema cientificotecnològic capaç de donar resposta a les necessitats industrials.
Dissortadament, la paradoxa catalana es pot agreujar en el futur immediat. Els grans instituts de recerca del país són actors científics de primer nivell, que col·laboren amb grans empreses i institucions nacionals i internacionals. Tanmateix, no sempre poden donar resposta a les necessitats de les pimes catalanes per falta de mitjans humans i materials. Els grans instituts de recerca han de concentrar els recursos en grans projectes de recerca, sovint multinacionals, totalment justificats però que no necessàriament responen a les necessitats de les pimes. És molt habitual que petites i mitjanes empreses estableixin convenis de cooperació de magnitud limitada amb grups de recerca majoritàriament basats en les universitats catalanes. Altres convenis es vehiculen a través de centres tecnològics, com l’Eurecat, però sovint en aquests casos la tasca científica es desenvolupa també a les universitats.
La crisi del 2010 va provocar una forta retallada en el finançament de les universitats públiques catalanes que no s’ha revertit. El 2021 l’assignació pressupostària és de 940 M€. Per donar una referència, les universitats andaluses compten amb 1.516 M€. Considerant la diferència de població, Catalunya inverteix 125 €/habitant en el seu sistema universitari i Andalusia, 180 €/habitant. La diferència és del 45%. Aquesta retallada sostinguda en deu anys ha tingut dues conseqüències. La primera, la reducció de les plantilles de professorat a temps complet, compensada transitòriament per la contractació de professorat a temps parcial, amb contractes precaris. El professorat a temps parcial té una feina principal fora de la universitat i, per tant, la seva tasca no inclou la participació en tasques de recerca i transferència tecnològica. La segona és la manca de renovació d’equipaments científics. I, no menys important, tampoc totes les pimes coneixen el potencial d’innovació de les universitats.
La combinació dels tres factors pot ser letal per a la competitivitat tant dels grups de recerca com de la petita i mitjana indústria catalana. D’una banda, els grups de recerca universitaris necessiten incorporar amb urgència nou personal per cobrir les jubilacions i mantenir el seu nivell d’activitat sense perdre el coneixement acumulat. De l’altra, és necessària una inversió suficient per renovar els equipaments i mantenir el nivell de competitivitat necessari. I, finalment, cal una política institucional que acosti les pimes a les universitats.
Invertir en la recuperació humana i material de les universitats catalanes, i acostar-les a les pimes, és una prioritat nacional. En cas contrari, l'autèntica paradoxa de la innovació catalana serà que, encara que disposi d’instituts de recerca del màxim nivell, les empreses catalanes poden no trobar a Catalunya els grups de recerca que resolguin les seves necessitats d'innovació.
Recerca i innovació són els dos extrems d’una única corda: tibant per un costat es mou sencera. La recerca bàsica tiba de la recerca aplicada, i aquesta, de la transferència tecnològica i la innovació. Una política científica i tecnològica de futur ha d’assegurar el finançament als grups de recerca bàsica, potenciar la participació dels grups més aplicats en la transferència tecnològica i facilitar al teixit productiu la informació i els mitjans necessaris per convertir la innovació en llocs de treball. Entre altres accions, cal eliminar les traves existents perquè grups científics puguin col·laborar amb les empreses, sovint imposades en les convocatòries d’ACCIÓ; cal premiar la transferència de tecnologia del professorat universitari, de manera que es tingui en compte per a la promoció acadèmica, i cal facilitar la connexió i els recursos, potser en forma de desgravacions fiscals, que ajudin les pimes a aprofitar el teixit universitari per innovar. Calen mesures clares i atrevides perquè a mitjà termini aconseguim l’anhelat salt en la innovació tecnològica de les empreses catalanes i evitar que es trenqui la corda.
