La paradoxa del ren de peluix
Una de les sèries de més èxit a Netflix en les darreres setmanes és Mi reno de peluche, un drama inquietant sobre l’assetjament que pateix un humorista per part d’una dona que s’obsessiona amb ell. El segueix a casa i a la feina, li envia més de quaranta mil correus electrònics i cartes, passant del patetisme a la ira incontrolada i amenaçant també les persones del seu entorn. La història està inspirada en uns fets reals que va patir Richard Gadd, creador, guionista i protagonista de la sèrie.
Es fa difícil recomanar-la perquè pot ser molt irritant. I això demostra que està ben plantejada, perquè aconsegueix que l’angoixa del protagonista imbueixi també l’espectador. D’altra banda, enganxa, sobretot pel caràcter morbós de l’assetjament. Aquesta vegada és una dona qui assetja, hi ha un canvi de rols. Gadd adapta bé aquest canvi, perquè es permet el fet de sentir llàstima per la dona i seguir-la fins a casa seva per saber com viu o què li passa. És a dir, la relació víctima-assetjador es transforma per aquest intercanvi de gèneres en els papers. Malgrat tot, la sèrie desprèn un tuf grassofòbic perquè funcioni amb eficàcia. És a dir, és imprescindible que la dona assetjadora no sigui físicament desitjable segons els patrons estètics hegemònics per incrementar l’aversió de l’espectador.
La morbositat, però, eclipsa la part més interessant i singular de la sèrie. Gadd intenta transmetre com la seva baixada als inferns per culpa d’aquesta dona el va portar també a la resolució dels seus traumes passats i a la necessitat de demanar ajuda. El protagonista demostra una incapacitat patològica per resistir-se a situacions no volgudes i té un estat de confusió personal que no li permet solucionar els problemes. Desenvolupa una estranya dependència de la seva agressora.
L’èxit de la sèrie, però, n’ha devorat els matisos i ha portat a una paradoxa: l’assetjadora real que va perseguir Gadd fa anys ha acabant convertint-se en assetjada. Els seguidors de Mi reno de peluche, fascinats per la trama, la van localitzar a través de les xarxes socials. Fiona Harvey ha patit amenaces i ha recorregut a l’execrable Piers Morgan, el periodista de TalkTV, la televisió en streaming de Rupert Murdoch. Morgan, famós per la seva prepotència i la seva manca escrúpols, la va entrevistar durant una hora per aprofitar-se de la repercussió internacional de la sèrie. No va tenir en compte l’estat mental de l’entrevistada ni els dubtes ètics d’exposar públicament una persona anònima i vulnerable. La superioritat de Piers Morgan converteix l’entrevista en humiliant, en la utilització d’una dona com un titella que sembla poc conscient d’on s’està ficant. Harvey ha negat que ella s’assembli a la Martha i no reconeix els fets. No tenia alternativa: és impossible que cap assetjador pertorbat accepti aquell retrat per més fidel que sigui. És un exercici televisiu inútil i moralment arriscat. Als assetjadors no cal donar-los mai protagonisme mediàtic. L’origen tòxic de la sèrie ha creat més toxicitat al seu voltant.
