Paradoxes de la coherència personal

Ser coherent de vegades requereix un esforç titànic, sobrehumà, mastodòntic. No hi ha vida més dura que la de moltes persones d’esquerres, feministes i ecologistes –entre les quals m’incloc –, perquè el dia a dia està marcat per una tensió constant. L’objectiu és que els nostres actes s’ajustin al nostre marc mental, sense fissures. De fet, si veiem que algú de la nostra ‘tribu’ surt de la retxa, exercim una altra pràctica habitual, que consisteix a criticar els altres sense pietat des del nostre altar. 

Record perfectament el dia que vaig veure cert batle ecosobiranista duent la filla a escola en cotxe, quan era evident que podia haver caminat mitja horeta des de casa per tal de no contribuir amb més emissions al cataclisme de la Terra. Ara bé, el meu cervell ha eliminat les empremtes de l’horabaixa que jo mateixa vaig recórrer 500 metres amb el vehicle privat per tal de dur al meu fill la camiseta del seu equip de futbol, perquè se l’havia oblidada a casa. 

Mirar-se a una mateixa fa mal quan s’intenta assolir la perfecció en el matrimoni entre els pensaments i els actes. Per això, en el meu marcador no compten les vegades que he anat a botigues de grans marques de moda per satisfer el consumisme de la meva filla adolescent. “Què puc fer? Jo també hi comprava de jove. Ja se li passarà”, em dic per alleujar el mal. Tampoc no pens en aquell pic que vaig fer un encàrrec a un gran distribuïdor online, perquè tenia pressa i perquè “per una vegada tampoc no s’acaba el món”. I, és clar, la meva preferència pels productes tecnològics que porten una poma a la carcassa és precisament per una bona causa. “Val més comprar una cosa bona i que et duri que no haver de comprar-ne dues o tres de xereques”, em dic per esmorteir el cop moral. 

I quasi no som capaç de xerrar dels dies que, incapaç de fer el sopar, he acabat en alguna gran cadena d’hamburgueses menjant un producte veggie ultraprocessat que em fa guanyar punts per tenir un infart. 

Però també vull fer una crida a l’autoindulgència. Som petites personetes en el cosmos immens d’aquest capitalisme inhumà, que ja és com Saturn devorant els seus fills. Facem tots el que puguem. I acceptem que hi haurà vegades que ho farem molt malament, però que molt.