Paradoxes Macron
Emmanuel Macron va impedir la formació d'un govern d'esquerres a França amb l'argument que seria massa inestable i cauria a la primera moció de censura que se li presentés. És exactament el que està a punt de passar amb el govern de dretes que ell va forçar en nom de l'estabilitat. Com els passa sovint als superbs, Macron ha acabat posant-se ell mateix en evidència, no sense abans haver tibat les costures de la democràcia i de la République per fer passar els seus interessos davant de la voluntat ciutadana. Macron no voldrà reconèixer el seu error, perquè això no surt al manual il·lustrat de Le petit Napoléon, però s'afanya a cercar relleu a un Michel Barnier que ell sol ha cremat en poc més de tres mesos.
No és l'única paradoxa d'aquest assumpte. Barnier s'havia mostrat més que disposat a cedir a les exigències del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen per aprovar els pressupostos, —donant ostentosament l'esquena als grups de l'esquerra— però el que li acabarà passant serà que caurà a causa d'una aliança insospitada entre l'extrema dreta i les esquerres del Nou Front Popular. Se suposava que era una aliança contra natura, que les esquerres mai no se saltarien el cordó sanitari que les dretes sí que estaven disposades a deixar enrere, i amb això (amb la suposada impossibilitat que l'extrema dreta i les esquerres es puguin entendre) especulaven i movien peça Macron i Barnier. Ara molts demanen també que Macron dimiteixi, que la caiguda de Barnier l'arrossegui, i en certa manera seria de justícia, perquè Macron no deixa de ser l'autor intel·lectual d'aquest despropòsit.
Si es confirma el que tothom dona ja per fet i el famós cordó sanitari francès contra Le Pen deixa d'aplicar-se, serà la primera vegada que, en un assumpte transcendent en la política d'un dels grans estats de la Unió Europea, les esquerres van de la mà de les extremes dretes. Significa això que ens hi haurem d'acostumar? Que les esquerres europees comencin també a normalitzar i blanquejar les extremes dretes dins els respectius sistemes polítics de cada estat, i dins el Parlament Euopeu, era la darrera conquesta que els faltava per aconseguir als ultres. No és cap bona notícia. No significa un pas endavant cap a algun tipus de convivència, sinó més aviat una forma d'aplanar el camí cap al precipici. Allò que més explica aquest canvi de rumb és que els partits tradicionals de la socialdemocràcia, a dreta i a esquerra, han acabat engolint el gripau de pactar amb l'extrema dreta si amb això han d'aconseguir perjudicar el rival de tota la vida.
El curtterminisme i el tacticisme de trencar cames beneficien l'extrema dreta, que, per altra banda, és una pèssima aliada de ningú. Volàtil i impredictible, faltada de qualsevol idea de coherència i de lleialtat, pot pactar amb la dreta i també, per descomptat, amb l'esquerra, però el resultat és sempre el mateix: la intoxicació de la vida pública i la corrosió de la cohesió social. Compte que els partits de les democràcies liberals no acabin precipitant la seva pròpia caiguda, com li ha passat a Barnier.
