El parany universitari
En un recent editorial, s’alertava des de l’ARA contra el procés de privatització del nostre sistema universitari arran de l’eclosió d’institucions educatives online amb ànim de lucre. Aquesta proliferació té una causa i una conseqüència evidents. La primera és causada per la irresponsabilitat política de renunciar a fer prescriptius els informes de les agències de qualitat universitària. La segona amenaça amb gripar l’ascensor social, un dels encàrrecs més rellevants atorgats a la universitat per part de la ciutadania. Hi ha massa en joc.
Qualsevol contracte social té com a fonaments bàsics la inclusió, l’equitat, la cooperació i la solidaritat. Traslladat a l’àmbit educatiu, la UNESCO ho aterra en dos principis: enfortir l’educació com a projecte públic i com a bé comú; i garantir el dret a l’educació al llarg de la vida. Fins ara a Catalunya la solidesa del sistema universitari i el consens polític per no permetre l’entrada d’aquests nous operadors pseudouniversitaris l’han preservada d’aquests embats.
Fa 30 anys, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la creació de la UOC. Es tractava, aleshores, de la primera universitat online del món, creada per donar accés –com recull el preàmbul de la seva llei de reconeixement– “a totes les persones capacitades normativament per accedir-hi, sense altres limitacions que la de llurs mèrits”. Tres dècades més tard, s’hi han graduat 130.000 persones, bona part de les quals amb trajectòries més complexes que les dels estudiants tradicionals: bé perquè compaginen feina, estudis i família, bé perquè viuen en zones rurals o a l’estranger, o bé perquè han hagut de superar altres barreres per accedir a la universitat presencial.
Si el sistema universitari català en el seu conjunt ja fa una tasca tan ingent com necessària, la UOC el reforça i el complementa facilitant a bona part dels estudiants a temps parcial estudis d’educació superior de qualitat, en català i a un preu regulat. En els diferents actes de graduació celebrats durant els darrers dies, he pogut saludar personalment a un bon número d’aquests graduats més recents i constatar com és d'important disposar d’un sistema públic i competitiu. Ara bé, quan el sistema té la temptació de fragmentar-se es posa en perill, perquè seria ingenu creure que estem blindats i que els perills de perversió no existeixen. Ras i curt, quan no s’explota el potencial de la UOC, les demandes de formació es reorienten i cerquen en universitats digitals de fora del territori i regides pel simple benefici econòmic allò que no se’ls dona a casa nostra.
La voluntat de donar solució a aquestes demandes tant heterogènies com massives passa pel reconeixement dels aprenentatges i de les competències, per la flexibilització dels itineraris i, sobretot, per l’acompanyament a l’hora de fer una tria adient. Avui, la formació al llarg de la vida és una realitat consolidada. Les successives transicions dels models econòmics, socials i culturals imposen nous requisits de coneixement a perfils amb necessitats, expectatives i il·lusions molt diverses. I hem de garantir l’accés públic, perquè ens hi va la competitivitat del país i la cohesió social.
Tot això ho sabem i ho sabem fer. Fa més de trenta anys que ens hi dediquem. Hem contrastat, per exemple, que les trajectòries de totes aquestes persones formades més enllà dels divuit anys, quan les projectes en el temps, no acostumen a ser ni lineals, ni continues, ni unidisciplinars. Cal habilitar, per tant, un tauler de joc de competències i coneixements per dissenyar itineraris personals i proporcionar les eines necessàries a la ciutadania per a poder-hi navegar a partir de les pròpies capacitats i de les oportunitats de l’entorn. I, novament, com que el repte és complex, la resposta ha de ser ecosistèmica, d’un ecosistema que vetlli per la igualtat d’oportunitats.
No caiguem al parany. El debat sobre la mercantilització de l’educació superior no va d’una qüestió corporativista interessada. Tampoc va de formulacions jurídiques, sinó de voluntats públiques o propòsits lucratius. Va de cercar la prosperitat compartida. Va d’entomar i facilitar els processos de transformació des del sistema universitari català, d’escoltar i entendre el país, d’adaptar els instruments de gestió al mandat públic assumit, de vetllar perquè es presti en les millors condicions i de retre comptes a la societat. Es tracta de garantir una alternativa pública i de qualitat per a qui vol continuar formant-se al llarg de la vida.