La paraula habitable
Després de llegir les Històries del bon déu, de Rilke, publicades no fa gaire a Lleonard Muntaner Ed., vaig rumiar força (i de nou) en les coses que hem col·locat al lloc que aquest ésser totpoderós va ocupar en la vida dels nostres pares i avis, i en la infantesa –encara d'alguna manera– de la nostra generació. Em va semblar que ara hi ha les ambicions pròpies, un gran ‘jo’ per a cadascú, que d'entrada se'n surt prou (enfeinat amb la lluita per la supervivència), però va a parar a una solitud completament buida. Ara, havent llegit la Casa aliena de Silvio D'Arzo, he pensat també en els intermediaris de l'altra vida i en les persones que han assumit la tasca social que abans representaven els capellans en les vides de les persones de classe treballadora. I hi he trobat les dones –i les paraules.
La traductora, poeta i activista cultural Meritxell Cucurella-Jorba s'ha encarregat d'obrir les portes d'aquesta Casa aliena als lectors en català (a través de Viena Edicions) i, fent-ho, ens ha permès d'entrar als paisatges –exteriors i interiors– que D'Arzo descriu amb les paraules de cada dia. Les eines lingüístiques de l'escriptor i la traductora són les responsables que una història senzilla i bestial ens reconnecti amb les grans preguntes: ens empeny a revisitar espais que hem alienat, com la vida rural i la vida dels pobres; o que tenim tancats amb pany i forrellat ben endintre dels nostres cossos casa, com aquell forat on enterrem el dubte de si això és tot o hi haurà quelcom enllà de morts. Llocs on no basten totes les llengües del món per explicar i entendre.
Encara que la veu que conta la història és la d'un home (d'un home de l'església que jo diria que és més de déu que de l'església, tanmateix; d'un home desencantat i acomodat a les circumstàncies, a qui les paraules “fan vergonya”), aquest home comparteix protagonisme amb una dona: la Zelinda. La Zelinda ha passat la seixantena i passa desapercebuda a tothom, cosa ben habitual en la societat occidental d'ara –aquí la dona importa quan fa el paper de símbol sexual (de jove), i el de mare (en edat madura), i després s'invisibilitza malgrat que continuï complint funcions desagraïdes com les de cuidadora. La Zelinda és una dona treballadora que es dedica a fer bugada pels altres: cada dia, a trenc d'alba, baixa al canal i frega que frega la pastilla contra la roba contra la pedra; també neteja budells; a l’horabaixa, carrega les peces netes al carretó i enfila set quilòmetres a peu per entregar-la. Quan torna, esllomada, a la seva barraca freda i rònega, no l'hi espera ningú.
Masegada, envellida, sola, la Zelinda ha reflexionat i conclou que això va així: vius i després et mors. I es pregunta com és que Déu no se l'escolta, ara que li fa l'única petició que li hagi fet mai: trobar l'hora del repòs. Escriu una carta; l'esparraca. Déu es va apropiar de les paraules, el poder s'apropia del llenguatge. El mossèn no arribarà mai a comprendre el seu destret, és del tot incapaç d'intercedir, de mediar, de consolar-la, perquè les seves solituds no s'assemblen gens. La solitud dels homes és un luxe, un regal, un privilegi que els sol eximir de responsabilitats vers els altres –està dedicada al culte d'aquell ‘jo’ que dèiem al començament.
Però al capellà de Montelice li queda un bri de fe en el seu déu, i la creença en una altra cosa que no sigui un mateix és la que ens mou cap als camins de xarxa, els productius: “(...) si la teva feina és interessar-te per tothom, per ara comença a interessar-te només per un: només per un de sol. Fins al fons, però, fins a l'arrel és dir poc. No hi ha millor manera de preocupar-se seriosament per tothom. Si no, bon home, no cal que t'hi escarrassis: la resta no és més que comèdia”. Ho prova, però no se'n surt. La llengua servia per conviure a la terra, amb els altres humans, i per parlar amb els altres temps i espais, a través de la literatura. Primer el poder de l'Església va passar la llengua pel seu sedàs, i ens la tornà moralitzada; després, els poders polítics la van deshumanitzar; més tard, els poders econòmics i la publicitat n'han condicionat la imaginació.
Cucurella resumeix el tema de la novel·la en un epíleg a la traducció: parla de “l'abisme de tenir només el llenguatge per comunicar-nos”. Les dones treballadores, silenciades en el temps, han après a comunicar-se sense la nostra gran eina del llenguatge. Necessitem aquestes veus i totes les altres que no han parlat mai per reconstruir un codi humà de veres. Ara que les nostres llengües, gastades i pervertides, han de començar a conviure –i fins i tot a competir laboralment– amb les de la intel·ligència artificial, sembla el moment idoni per recuperar la fe en la comunicació com a eina, reanomenar el que no està ben dit i reescriure'ns un futur (menys ambiciós, més petit) que sigui honest, habitable.
