Paraules com manyagues

He tingut, per fi, temps per mirar-me amb calma un regal que els Reis –que m’estimen i em coneixen– em van portar. Es tracta del llibre 100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger, d’Helena Borrell Carreras, que va publicar Cossetània el 2021.

Al pròleg, la filòloga ebrenca Teresa Tort escriu que algunes maneres de dir funcionen com autèntiques guardioles de les nostres vivències més preuades. Fullejant el llibre m’adono que té tota la raó. L’autora, l’Helena Borrell, assegura que ha procurat que no sigui un llibre nostàlgic i, evidentment, no dubto de les seves intencions. Però he de reconèixer que per a mi ha estat un autèntic i emocionantíssim bany de nostàlgia.

Com diu l’autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.

A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell rescabala d’un possible oblit, m’he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.

Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.

Algunes d’aquestes paraules jo mateixa les vaig dir mentre era petita i sovint em van costar ser la riota dels amics que feia a les ciutats on la vida em va portar: fat, esperrucar o estintolar.

Però les troballes que m’han emocionat ben bé com si els meus avantpassats em regalessin abraçades han estat expressions com Apa pla!, que la meva àvia deixava anar quan jo li comunicava que alguna cosa no m’havia sortit bé.

Quan el meu pare em mirava de convèncer amb rotunditat d’alguna cosa, començava la frase amb un a feques, que sembla ser una evolució de a fe o a fe de Déu.

L’expressió que també em resulta familiar però que ara feia anys i panys que no sentia és tampis. Vindria a ser un equivalent de tant li fa i és un derivat del francès tant pis. Com és lògic atesa la seva situació geogràfica, a Figueres el parlar és ple de gal·licismes com carrota (per pastanaga) o ciratge (per betum).

Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.

I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot. Per això cada estiu somric i aplaudeixo (interiorment) aquella botiga de Santa Pau que té una pissarra on hi ha escrit: “Tenim tomates xucà i tomates maní”, així, tal com ho escric. I si els turistes no ho entenen, tampis!